Quint de Quaresma. Dia del Seminari (18 març 2018)
Les paraules de l’oració col·lecta emmarquen la celebració d’avui. Diuen: “Senyor, us demanam la gràcia de progressar contínuament en aquella caritat, per la qual el vostre Fill va estimar tant el món, que es va entregar a la mort”.
Imitar Jesús és el que portam a dins tots els qui el tenim com a referent. Quina és la referència que acollim de Jesús: “Progressar en la caritat” “estimar més i més”. I “estimar més i més” vol dir acompanyar, ajudar a sortir del buit, de la mort, del sense sentit a tots aquells que viuen aquestes circumstàncies. I aquí és quan la litúrgia d’avui ens assenyala: “Déu, amb el seu Fill, va estimar tant el món que es va entregar als altres patint creu i mort”.
La carta als hebreus, que és un dels escrits més tardans del Nou Testament i més ben redactats, ens assenyala que “Jesús, és en els sofriments, en l’entrega als altres, que es va convertir en font de salvació”.
Tots ho reconeixem: “Qui acompanya als altres, qui viu a favor dels altres, és font de salut, d’esperança, de serenitat”. Ens ho hem de dir i de repetir moltes vegades perquè ens toqui el cor i optem per a “ser”, per a “viure” a favor dels demés”.
Qui i què ens acompanya, preferentment? La consciència, el nostre jo més íntim, i l’Església, la comunitat cristiana.
El llibre de Jeremies ens diu: “Déu amb noltros ha fet un pacte, una aliança. Quina? No aquella que ens diu, com l’Aliança primera, que hem d’obeir unes lleis escrites a unes peces de pedra, sinó la que ens diu que hem d’obeir a unes lletres escrites al cor, al nostre interior”. Aquestes lletres escrites al nostre interior, la nostra consciència, no indica que ens hem de recolzar amb fets exteriors, amb el que fan uns altres, sinó en tot allò que experimentam i vivim cada dia, en tot allò que anam aprenent i que es grava en el nostre interior. És el que va dir un dia un dels grans teòlegs del segle XX, Karl Rhaner: “Els cristians del segle XXI seran místics o no seran”. Els cristians del s. XXI es deixaran guiar, acompanyar, pel seu interior o no seran. No seran ni cristians ni humans.
Hem d’escoltar el nostre interior. Hem de gravar al nostre dedins allò que aprenem vivint. Aquella saviesa que ens arriba no de les paraules dels altres, de l’ambient, de l’entorn, ... Sinó allò que ens arriba de l’experiència personal de cadascú. I el que ens arriba és: “Sols qui estima, sols qui s’entrega als demés, és feliç”
I per a qui més ens hem de deixar acompanyar? Per Jesús present en Església! Ens ho diu l’evangeli. Dos grecs cercaven conèixer Jesús per la seva bondat, profunditat, per tot el que sobre ell havien sentit dir. I van ser acompanyats pels apòstols Felip i Andreu. I què els diu Jesús?: “Els qui s’estimen a ells mateixos es perden. Els qui s’entreguen als altres troben la vida eterna, el sentit de la vida”.
Avui és el Dia del Seminari. Preguem perquè hi ha joves que vulguin ser com els apòstols Felip i Andreu dispostos a acompanyar uns altres a Jesús. Dispostos a anunciar el secret de la felicitat: servir els altres, estimar-los, acompanyar.