Diumenge IV de Quaresma
Tots sabem per experiència que les grans crisis ens han ajudat no poques vegades a aprofundir cultures, pensaments, formes d’actuar i de viure. Així, una infermetat greu ens fa valorar la salut, la manca de feina ens fa valorar sa feina, quan vivim episodis d’odi i de violència desitjam sa pau, ...
Açò mateix és el que va passar al poble d’Israel quan, com ens diu sa primera lectura (2Cr, 36ss.), després d’haver imitat costums abominables d’altres pobles; després d’haver mal emprat i deixat de banda es culte al temple; després de no haver escoltat els profetes, les persones assenyades del seu temps, va haver de patir diverses deportacions a una terra estrangera, a Babilònia (segles VI i VIII), deixant el seu propi país, la seva història concreta, la terra que els donava identitat.
Durant el temps que van patir deportació, exili, van reflexionar profundament i van descobrir el valor de la persona; van descobrir, patint, el valor de la seva cultura, del seu temple i religió.
A una de les tres deportacions que van viure, la tercera, segons ens narra el profeta Jeremies, governant Constantinoble el Rei Cir, varen tenir l’oportunitat de tornar altra vegada a Israel i reconstruir de nou el Temple i la seva estima a favor del temple.
Deportats, el salm 136 que avui hem resat després de la primera lectura, reflexiona i expressa el que realment senten. Diuen: “Els qui ens han deportat volen que cantem cants nostres, cants de Sion, però... com podem cantar, i cantar alegres, els nostres cants en una terra estrangera?” I el salm expressa el dolor que senten per no haver estat fidels als seus costums i al temple: “A partir d’ara –diuen- que se’ns paralitzi la mà dreta si oblidam Jerusalem, si oblidam qui som i d’on venim”.
S’altre dia vam viure un Consell d’arxiprestat amb la intenció de conèixer més entre tots la realitat pastoral d’avui. Pràcticament tots dèiem que vivim un temps en que no és gens fàcil aconseguir que la gent es comprometi a rebre formació i a assumir un compromís a favor dels altres.
Quan experimentam, com diuen teòlegs com Bonhoeffer, que aprendre a viure essent amics de Jesucrist és l’essència del cristianisme, sentim que no pocs estem enfora de disfrutar d’aquesta vivència.
Vivim un temps de crisi general: familiar, social, política, religiosa, ... Els temps de crisi –com va passar als israelites deportats a Babilònia-, ens ha de servir per despertar de sa nostra inconsciència i optar per a viure tal com ens demana Jesús.
I açò sols serà possible si aprenem a practicar a diari la reflexió i la pregària. Però per a conversar a Déu i aprendre a ser tal com Ell vol, hi ha que conèixer-lo.
Ens hem de convidar mútuament a cercar a Internet una pàgina on hi hagi la Paraula de Déu que escoltam cada dia, o hem de tenir almanco “la Missa Diària”.
Ja sabem que no és precís meditar les tres o les dues lectures. És suficient llegir-ne una, però a poc a poc i amb ganes i quedar-mos amb una paraula, amb una reflexió. Avui me qued amb aquesta: “Aprofitem el temps de crisi per a despertar la reflexió i l’estima a l’Eucaristia i a la Paraula de Déu”.