Diumenge IV de Quaresma. 26 març 2017
La litúrgia ens fa recorre un vertader itinerari baptismal. Diumenge passat, Jesús prometia a la samaritana el do de “l’aigua viva”; avui, curant el cec de naixement se’ns revela com “la llum el món”.
Descobrir l’aigua viva, descobrir la llum, són realitats del baptisme. El Baptisme és el sagrament que ens fa viure el que i el qui hem descobert. Hem descobert, hem vist Jesús. Hem descobert i hem vist el què de la seva vida: donar salut, salvació!
El fang que Jesús posa als ulls d’aquell home cec ens recorda la creació. Jesús ens recrea de nou. Jesús ens crida a sortir de la fosca del pecat i de les satisfaccions puntuals d’una aigua que sempre genera nova set.
Els fariseus estan bé com estan. No se senten cridats a néixer de nou, a recrear-se. Els satisfà ser els mestres de la fe jueva, seure els primers bancs, passar per ser els complidors de la llei, del repòs sabàtic. El cec de naixement, al contrari, no està bé com està. Desitja veure-hi, escolta Jesús, es renta a la piscina de Siloè, aprèn a tenir opció pròpia front el que marcava el seu ambient: “Creu en Jesús. Creu que Jesús és la revelació de Déu!”.
Avui m’enfic de nou a dins d’una experiència viscuda no poques vegades. No coneix qui veu, coneix qui “mira!”. I “mira” qui dirigeix el seu veure cap un objectiu. Només veiem el que volem veure, el que estimam, el que ens interessa:
-Si passam al costat de persones que no ens són grates o ens són indiferents, quasi les tocam però no les miram. No ens interessen!
-Si alguns dissabtes passam davant restaurants i veiem que estan plens, algú comenta: “On són els pobres?” . Si en tost de dirigir les nostres mirades en aquests llocs les dirigíssim a les cases que, quan mengen, mengen allò de sempre, les nostres converses serien diferents.
- És curiós veure com som un tant per cent elevat de turistes quan passam davant catedrals precioses o observam retables i quadres dignes de ser observats detingudament, sols fem fotografies i partim. Sembla que sols ens interessa tenir un testimoni que hem passat per allà.
Quina diferència hi ha anar tot sols a un viatge o fira del que sigui, o anar-hi acompanyats per una persona entesa. L’entés ens fa fixar, ens fa mirar detalls que ens han passat per alt.
Molts hi veiem, és cert. Però també és cert que som cecs de molts detalls perquè no hem après a mirar, a fixar la nostra mirada detingudament, a aprofundir el que veiem. Fins hi tot el profeta Samuel s’equivoca avui: Per l’aparença creu que el Senyor escull a Eliab, però el Senyor escull David. El Senyor “mira” el fons del cor, no l’aparença.
El poema –frase- de la Alhambra de Francisco de Icaza diu: “Dale limosna, mujer, que no hay en la vida nada, como la pena de ser ciego en Granada”.
La bellesa ens rodeja, Déu ens acompanya. No siguem cecs a descobrir la bellesa i a Déu que ens acompanya.