Diumenge Primer de Quaresma 5 març 2017
Cada divendres celebr l’Eucaristia a la casa de les Franciscanes de Ciutadella. Entrant a la seva Capella, vivint ja la quaresma, m’he topat amb una frase escrita a la paret que diu: “La Paraula de Déu és un do, als altres també són un do”.
Si la Paraula de Déu és un do, i els altres també, Déu i els altres ens han d’interessar. Hem de tenir interès per ells.
En el salm 50 que avui hem resat després de la lectura del Gènesi, l’orant ens presenta “qui és Déu i qui som noltros”. Noltros som pecadors, ens diu tot recordant en el fons l’experiència dels primers humans que ens descriu el llibre del Gènesi, i Déu és bo. Déu esborra les nostres faltes, Déu ens crea un cor ben pur, ens fa renéixer un esperit ferm. I ens ho diu resseguint i essent fidel a l’experiència de Déu present constantment tant en l’Antic com en el Nou Testament.
La nostra experiència de pecat ens ve assenyada a l’evangeli, a través de l’experiència humana de Jesús, mitjançant tres temptacions que vivim tots més o manco:
La primera, quan desitjam que “les pedres que trobam fent camí es converteixen pa”. Quan vivim la temptació de fugir dels compromisos familiars, socials, culturals, espirituals, religiosos, ... Quan fugim de càrregues i dificultats i a poc a poc perseguim la facilitat d’una vida sense complicacions, sense compromisos a favor dels altres. Aquesta primera temptació ens recorda que Déu no és present sols quan les coses ens van bé, també hi és quan les coses no ens funcionen, quan ens trobam amb dificultats de tot tipus. Aquesta és una temptació a la qual caiem no poques vegades quan davant problemes, mals, morts, desgràcies, diem o algú diu: “On és Déu!” “Déu no existeix”. Déu també hi és a la creu, a la passió de Jesús, en el martiri de tants i tantes! Déu hi és quan hi ha alguna cosa que ens angoixa el cor.
La segona, quan feim les coses no per convenciment personal, sinó pel què diran, per tenir èxit, perquè els altres creguin que som bones persones. “Tira’t de dalt a baix, va dir el temptador a Jesús, així tothom creurà que estàs envoltat d’àngels”. Hem de fer el que fem per convicció. Ho hem de fer en silenci, sense cercar publicitat. Jesús mateix deia constantment després de fer el bé: “no ho comentis amb ningú!”. Creixem no quan esperam els aplaudiments externs sinó quan notam que per fer el que fem ens és suficient ser fidels a la nostra consciència. Podríem posar exemples de tot tipus: Dir que som creients i practicants en ambients indiferents i contraris; ser pares que s’impliquen a la catequesi i a poc a poc es van integrant a la comunitat; defensar de paraula o per escrit sobre temes que no sempre són políticament correctes, com defensar el dret a la vida des de que un neix, l’ensenyança de religió a les escoles i/o el dret a la llibertat d’ensenyança, ...
Tercera, desitjar tenir poder per influir fàcilment en allò que ens interessa personalment. “Tot açò t’ho donaré si m’adores!”. Tenir poder, tenir influència no és dolent. El que és dolent és emprar el poder o la influència per aconseguir interessos personals. Aquesta temptació és arreu. Hi és present en les parelles, entre germans, en grups o persones d’església, en partits polítics, entre països, ...
Sí!, com diu el salm 50, som pecadors. Però uns pecadors que tenim una sort immensa perquè Déu, el Déu que ens jutja cada moment i ens jutjarà al final de la nostra vida, és bo i compassiu. I és precisament la seva bondat (i no la seva severitat) la que ens convida a millorar-nos a favor de tots. Els altres, com resa l’escrit a la capella de les germanes franciscanes, també ens són un do. Un do que ens demana fidelitat personal.