Diumenge octau/A 26 febrer-2017
La “Missa de cada dia”, a la introducció de l’Eucaristia d’avui ens recorda que potser sigui perquè des de que naixem perdem seguretats (quan naixem som expulsats del si matern, després som deslletats, després anam a l’escola deixant ca nostra, ...), que entram en diverses fases d’angoixa i que per açò, ansiosos, cream seguretats. Inconscientment no volem repetir l’experiència del part, moment en que ens trobam per primera vegada totalment desprotegits. I una de les seguretats que ens cream ens la recorda l’evangeli: “Ganes de tenir!” Tenir un país i una llengua pròpia (ser ciutadans del món i que tot pertanyi a tots, ens crea inseguretats. Prou ho veiem); tenir un bon sou a fi de preparar una bona jubilació (Ansiosos ens demanem: Si no tenim jubilació què ens pot passar? Ens podem fiar dels fills i dels amics?), etc. En una paraula: Ens costa fiar-nos, confiar! Ansiosos cercam diàriament seguretats, boni bé tots.
En Francesc Triay ens recorda avui al Fill dominical a Sor Joana Enrich: Una religiosa Franciscana, filla de la Misericòrdia, molts anys cuinera del Seminari Diocesà de Menorca durant els anys difícils de la postguerra espanyola. El vespre, quan havia de planificar el dinar de l’endemà, no tenia res al rebost i deia confiada: “Déu proveirà”. I esperava en la “Providència” tot aprofitant el poc que tenia per preparar el dinar i confiant que algun pagès o pagesa, de bona hora, toqués a la porta i digués: “Aquí duc un poc de cosa pels seminaristes: patates, formatge, una gallina, ous, un be, etc.”.
Sor Joana no és l’única. Podem tenir present, entre molts d’altre,s a la Sta. Mare Teresa de Calcuta que no admetia donatius pels seus pobres que no fossin per aquell dia en concret. Res esperava dipositar als bancs. O, i no pocs, tenim present els nostres pares. No poques vegades pens: com va poder tirar avant la meva família amb el sol sou de mon pare vivint a casa, durant la meva infància, tretze persones?
En el fons, la Paraula de Déu avui ens recorda el que mai hem d’oblidar: “Ningú no pot servir dos amos: si estima l’un, no estimarà l’altre. No podeu ser servidors de Déu i de les riqueses” (Mt 6, 24) “No us neguitegeu per la vostra vida pensant què menjareu o què beureu, ni pel vostre cos pensant com us vestireu”. (Mt 6, 25).
I açò no és fàcil. Només podem dipositar la nostra total confiança en Déu si cuidam la nostra vida espiritual, el nostre diàleg amb ell.
I és que tastant inseguretats constantment, ens posam ansiosos pensant:
- Què passarà amb els nostres fills/es si no trobam fàcilment feina?
- Què passarà amb noltros si no podem gaudir d’un pla de pensions digne?
- Què passarà si no pocs costums importants, com és ara el temps quaresmal, molts el converteixen només en qüestió de preparar carnavals i res més?
- Cap on anam si durant aquests dos primers mesos d’any, ja hi ha 15 dones assassinades a mans de la seva parella o ex-parella?
F. Triay en recorda també avui un petit conte d’un frare pietós: “Un dia, a la seva pregària, el frare es queixava a Déu d’aquesta manera: Bon Déu, no veus quanta fam hi ha en el món, i tu què fas? Mira quants morts produeixen cada dia les guerres, i tu què fas? Adona’t de quanta violència masclista, quantes dones moren cada dia assassinades pels homes, i tu què fas?... Després de totes aquestes queixes, sent una veu que diu: “T’he fet a tu”.
Cert, Déu ens ha fet a nosaltres. Déu ens vol com instruments de la seva providència. Així com fa uns anys no poques pagesos ajudaven a Sor Joana a satisfer la fam de més de 60 seminaristes en èpoques de vaques magres, avui ens demana que hi hagi:
-parelles que s’estimin i celebrin els seus 25 o 50 anys de matrimoni. Ells són referents que l’amor de la parella no sols és possible, sinó que satisfà profundament.
-pares que batien els seus fills i assumeixin la noble responsabilitat de ben educar els seus fills.
-persones que s’entreguin honradament a la vida política i a la societat fent possible, en èpoques de crisi, que hi hagi una bona Càritas, Creu Rotja, associacions com “Vicent Ferrer”, familiars que es preocupin per les necessitats de la gent més propera, ...
Confiem en la Providència sabent que Déu espera que noltros siguem útils pels demés.