III del temps ordinari
Vàries són les pautes de reflexió que m’aporten les lectures d’avui, sobretot l’evangeli de Mateu :
1. Jesús comença la seva vida pública a la Galilea dels pagans
2. La seva predicació és: Convertiu-vos, que el Regne de Déu és a prop
3. Jesús, mentre passa, va cridant persones i famílies. Avui, dues parelles de germans: Pere i Andreu, Jaume i Joan.
4. No sols predica, cura malalts
Si Jesús comença la seva predicació a la Galilea dels pagans, avui no ens hem de queixar si ens toca viure un temps i un entorn semblant a la Galilea dels pagans. Europa, i aquesta part del mediterrani que és Balears i Menorca, s’assembla cada vegada manco a la Jerusalem centrada en el Temple que a la Galilea lluny del Temple i de la religiositat viscuda entorn seu.
Jesús ens diu avui que no ens ha de fer por aquest nou temps que vivim on la religió i la religiositat d’un poble va perdent la seva flama. Jesús ens dóna exemple de que no sempre ni hem de cercar ni hem d’anyorar la pau religiosa de Jerusalem, com la va cercar Joan el Baptista, sinó que també és del tot convenient escollir la perifèria religiosa de la Galilea.
Avui, a la Galilea religiosa en la qual s’ha convertit el nostre entorn cultural, sembla que les identitats es desdibuixen. Un temps, com a Jerusalem, tot donava voltes entorn del Temple (de l’Església), avui, no! El problema no és però ni Jerusalem ni Galilea. El problema és quan contraposam l’una a l’altra: Galilea contra Jerusalem i viceversa. Una i altra es necessiten. El centre i la perifèria es necessiten. L’entorn religiós i l’entorn pagà, es necessiten.
El problema és quan un món i l‘altra, es tanquen, formen un gueto, no dialoguen, no es traspassen experiències, dubtes, conviccions, riquesa mútua.
L’Església no és una partida d’escacs: uns contra uns altres. St. Pau als Corintis ens ho diu clarament. No es tracta de forma part de Jerusalem i anar contra Galilea. No es tracta de ser de Pau i anar contra Apol·ló o Quefes. Es tracta de ser de Crist. Es tracta de posar-nos ens mans de Crist els uns i els altres. Es tracta d’obrir-nos i ajudar als uns i als altres a que s’obrin a Jesucrist. Quan anam contra dels altres ens convertim en escàndol dels pagans i no donam culte a Déu.
2. Tan en el camp del Temple com en el terreny dels pagans, la nostra predicació i presència ha de ser avui i sempre: “Convertiu-vos!”. Girau la vostra mirada de cap a Déu. Què diu Déu als qui es tanquen al Temple? I Què diu Déu als qui no hi entren mai? Què diu Déu als qui fan pregària dia i nit i s’obliden dels de la perifèria? I què diu Déu als qui dia i nit sols conversen entre ells i s’obliden de Déu?
3. I en aquesta missió Déu ens crida a tots. Ens crida familiarment (a parelles de germans), i ens crida personalment.
4. Però aquesta crida no és sols a predicar, a fer catequesi familiar i parroquial. Ens crida a curar. I cura qui estima.
He llegit a la Vanguardia que Jordi Domingo, psiquiatra, diu: “Cur més amb l’amor que amb els fàrmacs”. Crec el que diu aquest psiquiatre perquè en tenc, a més, experiència. Però no tan sols jo cur, els altres també me curen, me fan feliç, m’ajuden a seguir avant quan m’estimen. L’amor és el motor de la vida. Un amor real, vertader. Un amor acompanyant des del cor però també des de la saviesa, des del bon fer. Si curam estimant, estimem. Que l’amor sogui la nostra predicació, el com de la nostra presència constant.