St Antoni Abat
Reivindic la vida contemplativa
Avui, 17 de gener, els menorquins celebram la Festa de St. Antoni Abat o de sant Antoni d'Egipte. St. Antoni es representa vestit amb mantell, cogulla i l'hàbit fosc propi dels frares antonians; porta bàcul d'abat que a vegades es substituït per un bordó acabat en forma de crossa o amb una tau grega. Altres atributs són: un llibre obert, el porquet i una flama, damunt del llibre o a terra. Aquesta flama ens recorda la malaltia cutània coneguda per alguns com a foc de Sant Antoni, amb que es coneix també la pesta negra. És el patró de remats i tot tipus d'animals domèstics. A vegades, també, se'l representa rodejat de dimonis o monstres que volen representar les temptacions que va patir el sant quan feia vida d'anacoreta a Egipte.
Essent sant Antoni el patró de Menorca i essent avui “la Diada del poble menorquí”, els cristians menorquins no tan sols som convidats a participar d’aquelles activitats formatives i reivindicatives que es fan arreu dels nostres pobles, també a formar-nos a partir d’aquelles virtuts o experiències del sant que ens són significatives.
Avui desig assenyalar l’admiració, l’agraïment i la bellesa com unes de les emocions viscudes per aquest sant amic de l’austeritat. Persones amants del desert com Sant Antoni Abat, troben el sentit profund de cada cosa fent un llarg alè i contemplant agraïts i esbalaïts la bellesa del cel, la força dels instints, l’alegria de l’ésser. Els amants del desert escolten sobretot la música del cant que sorgeix de l’interior. El seu interior es forma gràcies a la concentració a la qual els convida el desert, símbol d’austeritat. M’agrada romandre a prop dels qui han tastat la riquesa del silenci, de la soledat, de la contemplació. Em trob satisfet interiorment llegint llibres, apropant-me a persones que fan de la seva vida una opció contemplativa, un cau de bellesa interior, una comunió amb qui és l’artífex de l’estètica, de la Paraula que sorgeix del més íntim i profund de tot: Déu! Deia Antony de Mello: “Al pobre no sols se li ha de saciar la gana de pa, sinó de bellesa”. I és que la bellesa enriqueix, allibera, ens ajuda a madurar. Dostoievski assenyalava: “La bellesa pot salvar el món”.
Segur que la vida de st. Antoni va ser una vida de sorpresa admirativa. Ell va entendre, com els grans filòsofs, que l’admiració és el motor del saber. I és que “admirar-se” no és mirar, tampoc observar atentament. És “soprendre’s” de com són les coses, és interrogar-se sense fer ús de les paraules. Escriu Soren Kierkegaard: “L’admiració és l’inici de tota comprensió pregona”.
St. Antoni sentia que l’admiració no és el resultat d’un defecte de la raó sinó l’expressió de la seva insuficiència. El savis, els artistes, els poetes, els sants, els místics, “s’admiren”.
René Descartes considera que l’admiració és una de les grans passions de l’ànima. Admirar-se és viure. Cercar el silenci o contemplar, és viure. Per açò avui, dia del sant amant del desert, amant de la concentració interior, faig una pregària: “Senyor, concediu-nos el plaer de la contemplació. Que aquest plaer sigui viscut i escampat per persones que desitgen amb tot el cor optar pel silenci, per la contemplació, per la pregària agraïda, per l’austeritat i la humilitat. Amén”.