Homilia diumenge 6 de desembre 2015



Diumenge II d’Advent 6-XII-2015 

      Una veu crida al desert (Lc 3,1-6). És la veu de Joan Baptista. És una veu que, com totes les que criden, vol ser escoltada. I què diu?: -Obriu una ruta al Senyor, aplaneu-li el camí. 

      Tothom necessita ser escoltat, i més encara si porta al cor un missatge, una preocupació, una alegria. Fins i tot n’hi ha que “paguen” per ser escoltats. Visiten metges, psicòlegs, psiquiatres i els paguen. Tot i que avui tenim molts mitjans de comunicació a la mà (premsa, ràdio, televisió, telèfon, Internet, mòbil, esmarfons, etc.; tot i que avui estem hiperconectats, vivim el perill d’habitar a un poble de sords. A uns i a altres ens costa “escoltar-nos”. Sentim veus però no escoltam el seu missatge. I ja ho sabem, una cosa és “sentir” i una altra és “escoltar”. Notam la diferència entre aquests dos verbs? Què o a qui escoltam? 

      El Papa ha acabat de fer un viatge per Àfrica durant sis dies amb les ganes de ser escoltat. Escoltat, perquè s’acabin les guerres tribals; escoltat, perquè els pobles europeus i americans s’esforcin en suprimir la desigualtat que avui hi ha entre pobres i rics. Als seus 78 anys, creieu que faria un viatge tan intens i difícil i tindria més de 16 intervencions sense tenir voluntat de ser escoltat? 

      Escoltarem avui de ver la veu de Joan Baptista que ens convida a obrir-nos a Déu? Reflexionarem el que ens comunica? Voldrem intuir si Déu és o no és avui important per la meva vida i per la vida del món? Ens importa Déu o és que no hi ha res de res? 

      Escoltarem la veu del Papa que ens demana acabar amb tot tipus de guerra i violència que són sempre el resultat de les desigualtats existents entre noltros?. Desigualtats econòmiques, de dignitat humana, d’oportunitats, ... Ens interessa el que ha dit el Papa? Hem llegit o escoltat detingudament alguna cosa del que ha dit? Coneixem els seus gestos constants? Dia 2 a la Sala Pau VI ha convida a veure una pel·lícula (Francesc) als pobres de Roma. 

      Déu ens parla constantment mitjançant la veu dels profetes d’avui. El Papa n’és un. També ho són: Càritas, la Fundació Vicent Ferrer, els qui fan feina a favor dels demés i gratuïtament: catequistes, visitadors de malalts, monitors de clubs de joves, etc. I Déu també somnia amb ser “escoltat”: “Tant de bo m’escoltés el poble d’Israel” (Dt. 15), diu. 

      Escoltem la veu dels profetes d’avui quan ens demanen ser bones persones i no conflictives? Compartir el nostre temps i la nostra economia? Relacionar-nos amb Déu fent pregària? 

      I tot açò ho hem de dur a terme amb agilitat de cor, feliços i convençuts. La bondat de cor no és qüestió d’obligacions, és qüestió d’encertar en l’alegria del viure personal i social. 

      El famós novel·lista Georges Bernanos (francès s. XIX-XX), fa dir al protagonista d’una de les seves novel·les: “Saps el que és contrari d’un poble cristià? El contrari d’un poble cristià és un poble trist”. I el Papa Pau VI comenpa: “Seria molt estrany que la Bona Nova de l’evangeli fos transmesa per cristians trists”. 

      La bondat, la fraternitat, l’honradesa, ... no és qüestió d’obligacions, d’anar contracor. És qüestió d’encertar el camí del viure, és qüestió de viure en pau. 

      No ens farà mai feliç la catequesi, l’Eucaristia, el deure de ser “pares educadors”, si ho fem per obligació. 

      I me deman: Per què, no poques vegades, joves i majors, ens costa tant escoltar veus reflexives i les refusem dient que “són sermons”: -No, un altre sermó “no!”, sentim a dir o diem. Per què convertim despectivament en “sermó” el que és reflexiu i amb interessant el que pertany a la investigació, a la ciència, a la tècnica? 

      Joan Baptista, anunciant que Jesús ens convoca a tots a viure “salvats”, diu categòricament: “Tothom veurà la salvació de Déu!”. 

      Qui cerca de cor viure amb integritat de vida, és perquè ha descobert la misericòrdia de Déu en ell mateix. És perquè alguna circumstància l’ha fet reflexionar i anar endins. És perquè l’ha acollida seriosament. 

      Per a millorar de vida, de conducta, no ens va bé el càstig, la violència. El que va fer plorar a l’apòstol Pere no va ser la por a ser castigat per Jesús, sinó la mirada de bondat de Jesús de cap a ell. Veure en aquesta mirada l’amistat de Jesús de cap a ell. Qui, sinó, ens ha fet millorar més? És l’autoritari, l’antipàtic, l’enemic o l’amic? 

      Algú ha dit: “El pecador que es troba amb qui el perdona oblidarà l’angoixa del seu pecat, però sempre tindrà present qui l’ha perdonat” (Marko Ivan Rpnik). 

      Rere la conducta positiva de molts hi ha l’amor, l’amistat, l’afecte d’algú. Per a millorar de vida no és una bona tàctica “apuntar amb el dit” o “censurar agrament”. 

      Si volem que la nostra persona, la nostra família, el nostre poble, el món millori “proclamem la misericòrdia de Déu”, no un Déu que condemna. 

      Ser bones persones no és cap obligació, és, senzillament, haver descobert, i gràcies a l’educació, que som fruit de l’amor.