La Trinitat
Idea central: Déu és un Déu proper. Acollint aquesta veritat els Pares de l’Església (primers segles), qualificaven aquest fet de “condescendència”, d’un Déu que es posa a l’abast del poble.
I així ens la presenta el cicle B: Un Déu que per amor ha escollit Israel com el poble on començarà la seva revelació especial. A ell, com fa un pare que estima, li parlarà al cor i amb entranyes de mare, l’alliberarà de l’esclavitud d’Egipte i li mostrarà el camí de la llibertat (Primera lectura). Un Déu que, els qui hem estat batiats, ens concedeix ser els fills seus i els seus hereus (segona lectura). Un Déu que confia tant amb noltros que ens envia anar per tot el món perquè tothom guardi la seva paraula i presència (evangeli)
Punts de la idea principal:
-En primer lloc, aquest fer-se Déu al nostre abast ha estat progressiu, pas a pas. Diu Sant Gregori Naciancè: “A l’Antic Testament es va revelar clarament el Pare i, d’una manera encara un poc velada, el Fill. En el Nou Testament, es va revelar clarament el Fill, i va començar a guaitar el cap l’Esperit Sant. Ara, en aquest temps de l’Església), l’Esperit Sant es revela obertament. Així, amb constants conquestes, la Trinitat s’ha fet present (Oratio, 31, 26)”. Sant Agustí va veure amb més claretat aquest misteri. Ell Diu: Aquest Déu que es fa un més entre els humans, és el Déu Amor, és una Trinitat d’amor on el Pare és “l’amant”, el Fill és “l’amat” i l’Esperit Sant és “l’amor” (De Trinitate, VIII, 10,14; IX, 2,2).
La primera lectura ens regala gestos d’amor d’aquest Déu: ens parla a través dels Patriarques, dels profetes; ens allibera de l’esclavitud. Ell serà la nostra alegria més gran si guardam la seva Paraula i els seus manaments.
-En segon lloc, i centrats en la segona lectura, aquest Pare que ens estima tant ens ha fet fills seus. Si Jesús és el seu Fill per naturalesa, noltros ho som per per adopció. La nostra naturalesa no és divina com la de Jesús. Però, i avui ho entenem molt més que un altre temps, la nostra filiació adoptiva és real. Vivim amb Déu una participació real. Tots els sagraments, des de l’inici, ens ho diuen, ho signifiquen. Per açò també noltros, com Jesús, podem dir a Déu “Abba”, Pare. Gràcies al Baptisme quedam incorporats en la vida de Déu. El baptisme provoca en noltros un canvi de naturalesa que ens incorpora a la vida de Déu. El Baptisme és el camí normal d’incorporació a la vida divina que Déu, mitjançant l’Església, ens proposa. Per açò el Baptisme és tan important per aquell que l’importa la vida de Déu i vol seguir el camí “normal” “sagramental” que Déu mateix ens ha proposat. “Mirau quin amor tan gran ens té el Pare que ens anomena fills seus, i és que ho som” (1Jn 3,1)
-Finalment, l’Evangeli ens envia a batiar en nom del Déu Trinitari: “Anau a convertir tots els pobles i batieu-los en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant”. La Trinitat significa que Déu no té res a veure en la soledat ni en l’egoisme. Déu és amor per ell mateix, amor és la seva identitat. Si noltros som fills seus: amor ha de ser també la nostra identitat. Ningú ha de ser egoista, i ningú ha de tastar la soledat. L’egoisme i la soledat és el contrari de la identitat de Déu.
La nostra missió, sorgida de l’evangeli d’avui, és triple: a) Evangelitzadora: “Anau a fer deixebles”), b) Celebrativa (batieu-los en el nom del Pare, ...) i c) Vivencial (ensenyau a tothom a guardar el que us he manat).
Reflexionem: Ens sentim i vivim com a fills de Déu? Fugim en la nostra vida de l’egoisme? Procurem que ningú visqui la soledat?