Diumenge II de Quaresma
Abraham diu a Déu: “Aquí en teniu!” I què li demana Déu?: “Que es desprengui fins i tot del qui més estima, el seu fill, si té capacitat d’estimar-lo a Ell per damunt de tot allò altre”. I Abraham s’hi disposa. I quan ja està a punt a fer-ho, Déu li diu que no li ofereixi el seu fill. El que importa, i sols el que importa, és que tot allò que Abraham té reconeixi que pertany en primer lloc a Déu mateix. I que, per açò, tot ha de ser estimat des de Déu.
Reconeixent que tot el que té pertany a Déu, i que ell mateix també li pertany, reconeixent que sols Déu és Déu, i que sols Déu mereix tota la nostra confiança i atenció, Déu li diu: “Ja que has fet açò de no refusar-me el teu fill únic, jur per mi mateix que t’ompliré de benediccions i faré que la teva descendència sigui tan nombrosa com les estrelles del cel”.
Qui és aquell que sols amb la seva presència ens apropa Déu? Segur que el desposseït, el qui comparteix el que té, el qui dóna sense queixa el seu temps als altres. Aquest es vesteix de tantes benediccions de Déu que Déu es dóna a conèixer en ell.
L’oració col·lecta de la missa d’avui té un final preciós: “Feis que, purificada la nostra visió interior, fruïm de la contemplació de la vostra glòria”.
Qui descobreix Déu? Qui el viu? El descobreix i el viu qui va purificant dia rere dia la seva visió interior. Aquell que aprèn a veure que tot pertany a Déu. Aquell que, davant tot i tots, actua amb un respecte sagrat. Déu li parla, li surt a camí, cada dia en tot allò que fa i amb tots aquells amb qui es relaciona. Aquell que traspua bellesa als seus ulls. Aquell que fa feliç a qui no s’adonava que Déu l’estima. Aquell que acompanya cap a la seva llibertat a qui viu esclau del que té.
Déu ha vestit de benediccions a tot aquell, purificada la seva visió interior, viu sabent que res li pertany a ell, tot pertany a Déu i tot ha de ser estimat com Déu ho estima: esposa i espòs, fills i filles, germans i germanes, companys de feina, persones que pateixen, gent que la societat ha descartat i ni en fa cas.
Qui gosarà condemnar els elegits de Déu, es demana st. Pau avui? Qui gosarà anar contra d’ells? Jesucrist, no! Jesucrist intercedeix per ells, accentua st. Pau. Jesucrist està al seu costat, està en ells mateixos. Sols gosaran els qui no viuen desposseïts, els qui creuen que els altres són possessió d’ells, els qui es pensen que la terra els pertany a ells, els qui per açò no dubten en violentar, maltractar, insultar, robar... Tot es seu, creuen! Tot els hi pertanyen, criden!
Jesucrist és el Fill de Déu, hem sentit avui a l’evangeli de Marc (9,2-10). Quina ha de ser la nostra meta? Seguir-lo a ell! I ell qui va ser? Aquell que va viure fent el bé. Aquell que no es va guardar per ell mateix ni la seva condició divina. Aquell que es va entregar als altres fins al final i del tot.
Quan Pere, Jaume i Joan no desitjaven baixar del Tabor perquè allà ells s’hi trobaven molt bé, no havien encara conegut qui era Jesús i encara no podien ser cridats per ser missioners seus.
Allà on Déu es manifesta del tot és en el Calvari, lloc d’entrega total de Jesús a Déu. És en el Calvari on el poble, en boca de l’enturió, ha descobert que Jesús és el Fill de Déu.
Descobrim avui a Déu en tants cristians assassinats? En els qui resten fidels a la fe a pesar de tot? En els qui segueixen una vocació de despreniment exemplar?