Homilia Diumenge XXX 26 d'octubre 2014
La religió cristiana es basa en la nostra experiència més sublim: es basa en estimar.
L’evangeli ens diu: “Estima Déu per damunt de tot perquè ell t’ha estimat primer”. Com sabem que Déu ens estima?:
-Déu ens ha ofert el do de la vida. Quin és el regal més gran que ens han fet mai? La vida! I la vida és un do de Déu.
-Déu ens ha fet intel·ligents i lliures. Què hem fet noltros per aconseguir-ho? Res. Tots ens ha estat donat. Tot és un do seu. La nostra intel·ligència ens atorga la capacitat de saber “estar”, i la llibertat ens atorga la nostra capacitat d’optar en el com volem “estar” en el món i en relació amb els altres.
-Déu ens ha ofert tot l’univers. Tot ho ha posat a les nostres mans. La seva utilitat per a la nostra subsistència i la seva bellesa per a la nostra fruïció més profunda, més sincera.
Només qui se sent estimat és cridat a estimar als altres. Per açò Déu ens diu: “El primer manament és “Estima Déu perquè Ell t’ha estimat”, i el segon li és semblant: “Estima als altres com Ell t’ha estimat”.
I la primera lectura d’avui, del llibre de l’Èxode, concreta l’amor als altres tenint present aquells que més ho necessitaven en aquell temps:
-No maltractis ni oprimeixis els immigrants. Recordau que voltros també vareu ser un dia immigrants a Egipte. Avui ens diria: Recordau que també els vostres pares van ser un dia immigrants a Algèria, a Argentina, a Cuba, i com avui alguns dels vostres fills són immigrants a quasi bé tots els països d’Europa i d’Amèrica.
-No maltractis cap viuda ni cap orfe. Per què? Perquè tant unes com els altres han quedat sense qui els pugui acompanyar. I tothom té dret a ser acompanyat: “No és bo estar tot sols”, ens recorda el llibre del Gènesi. Qui està tot sol avui també ens reclama atenció, acompanyament?: Les persones viudes, els orfes de pare i mare, no poques persones grans, etc. Una persona jove qui coneix el món de les persones majors me deia s’altre dia: “No és fàcil tornar gran!. No és fàcil sentir-te, cada any més, més necessitat dels altres”.
-Si deixes diners a qui ho necessita no facis com els usurers, no li exigeixis interessos. Déu ens reclama interessos per haver-nos donat la vida? Ens reclama interessos per haver-nos deixat l’univers?... No vulguem fer negoci sobre l’experiència que viuen els pobres. Els hem d’ajudar i mai explotar.
L'amor ho és tot. Allò decisiu en la vida és estimar. Aquí hi ha el fonament de tot. El primer és viure davant Déu i davant els altres en una actitud d'amor. No hem de perdre'ns en coses accidentals i secundàries, oblidant l'essencial. Sense amor tot queda pervertit. Avui, en tenim experiència constant.
Una religió que predica l'amor a Déu i s'oblida dels que pateixen és una gran mentida. L'única postura realment humana davant de qualsevol persona que trobem en el nostre camí és estimar-la i cercar el seu bé com voldríem per a nosaltres mateixos.
Tot aquest llenguatge pot semblar massa vell, massa gastat i poc eficaç. No obstant això, també avui el primer problema al món és la manca d'amor, que va deshumanitzant, un darrere l'altre, els esforços i les lluites per construir una convivència més humana.
Fa uns anys, el pensador francès, Jean Onimus escrivia així: "El cristianisme està encara en els seus començaments; porta treballant-nos només dos mil anys. La massa és pesada i es necessitaran segles de maduració abans que la caritat la faci fermentar".
Els seguidors de Jesús no hem d'oblidar la nostra responsabilitat. El món necessita testimonis vius que ajudin les futures generacions a creure en l'amor perquè no hi ha un futur esperançador per a l'ésser humà si acaba per perdre la fe en l'amor.