Homilia Diumenge XIX 19 d'octubre 2014
DOMUND
Llegint l’evangeli d’avui, no caiguem en la mala interpretació de creure que Jesús divideix la nostra vida en dues parts: “Obeir Déu en el que és espiritual” i “les autoritats humanes en tot el que és material”.
A Déu li hem de donar el que li pertany. I què és el que pertany a Déu? A Déu li pertany el que som i el que tenim. Li pertany la nostra vida, el passat, el present i el futur. Li pertany el món que ha creat i, per açò, li pertany el seu per què i per a què. Res pot ser usurpat a Déu. El sentit de la nostra vida, tampoc. Ni, tampoc, la nostra llibertat que ens concedeix escollir voluntàriament d’una manera correcta a favor de tots el construir-nos personalment, i construir les nostres relacions personals i socials, tal com Déu mana.
I què hem de donar al Cesar? Què pertany als nostres governants? La seva tasca no és fàcil. Els pertany la nostra ajuda. Els hem d’ajudar, amb la nostra actitud i paraula, a ben complir el seu deure: aconseguir, cada vegada més, a favor de tots els membres del nostre poble una millor formació humana en tots els ordres i, així, una bona convivència entre uns i altres. Convivència universal. Convivència que vagi més enllà de les nostres fronteres. Convivència que ens apropi a tots, que a tots ens concedeixi, de ver, el nom de germans.
Qui es reconeix “fill de Déu” i qui reconeix que tot el que tenim és un regal de Déu, ha de comprometre’s a ser útil a favor dels altres. Ha de sentir fortament el seu deure polític, el seu compromís a millorar la vida (la vida ecològica, animal, humana) i la convivència (entre els membres d’una família, d’un poble, d’un país, del món).
A aquells que, amb mala intenció, varen demanar a Jesús si “era lícit o no pagar tribut al Cesar”, Jesús els contesta recordant-li en primer lloc el que pertany a Déu.
Pertany a Déu: el poble, la gent que el Cèsar governa. El Cèsar, el Govern, l’Estat, no pot actuar sense tenir present que els tributs, els impostos han de ser justos i a favor dels més pobres. Sense tenir present que les lleis i les normes que el Cèsar decreta han de ser justes en el sentit que han d’afavorir sempre els més marginats, necessitats, discapacitats, etc., el Cèsar no s’adona que la forma en què ha de governar també pertany a Déu
El poble, noltros, tenim el deure de retornar al Cèsar el sentit del que li pertany. El poble ha d’optar perquè els governants governin tal com Déu mana. El Cèsar no pot estendre el seu domini absolut. El Cèsar hi és perquè ningú exploti o maltracti els altres. Açò és el que pertany al Cèsar. Açò és el que el poble ha de recordar constantment al Cèsar.
L’actitud de Jesús ens diu molt en una societat en què cada vegada la riquesa està en més poques mans. En que el deure que tots tenim de ben considerar els més febles de la societat, sembla que viu com adormit. En que el deure que tots tenim a ser justos, honrats, companys dels més pobres no apareix com un objectiu assolit per la societat. En que el deure de retornar a tothom la seva dignitat com a persona, està devaluat.
Avui, els cristians, valoram d’una manera contundent els missioners. Ells són els qui d’una manera clara i total donen a Déu el que li pertany. Li ofereixen les seves qualitats i capacitats a favor dels més pobres. Ofereixen als governants, amb les seves paraules però sobretot amb el seu testimoni, el sentit del seu govern: retornar la dignitat a totes aquelles persones que la sort, les circumstàncies, les seves capacitats no els han afavorit.
Avui els missioners es converteixen en un referent inquietant a una societat egoista que, a no pocs dels seus membres, sols els interessa la seva salut, la seva economia, el seu benestar. Que Déu ens perdoni.