Divendres sant/A 18 abril 2014
El Déu amagat a la creu és quan més es manifesta. Es manifesta com a donació total. Ningú pot descobrir Déu al marge de la creu, de l’entrega total i incondicional. La màxima revelació de Déu és allà on hi ha la màxima donació. Només vivim Déu si ens entregam. Només veiem Déu amb aquells que s’entreguen. La descoberta de Déu és fàcil tant en quant el cercam allà on hi ha un grau de donació més total. Tant en quant vivim aquesta donació gratuïtament.
Aquesta realitat l’hem vist anticipada avui a la lectura del profeta Isaïes. Després d’uns moments d’inquietud i d’esglaiament davant el rostre sofrent de qui viu l’entrega màxima (de tant desfigurat ni tan sols semblava un home, no tenia res d’humana la seva figura), sols després hi ha el reconeixement i la comprensió: “Tanmateix ell portava les nostres malalties, i havia pres damunt seu els nostres dolors; nosaltres el teníem per un home que Déu castiga i humilia. Mentre que les seves ferides ens curaven. El Senyor volgué que el sofriment el triturés. Quan haurà donat la vida per expiar les culpes, veurà una descendència viurà llargament, i per ell el designi del Senyor arribarà a bon terme”.
El Servent desfigurat es converteix amb el Servent transfigurat gràcies a la seva donació. Donar-nos, entregar-nos, açò és el que converteix la mort en vida, açò és el que fa passar a tants de la desesperació a l’esperança, de la tristesa a l’alegria... L’entrega d’uns és salvació, alliberació per a molts.
Avui, divendres sant, commemoram i radicalitzam el gest d’ahir: el pa partit, romput, trossejat, per arribar a ser pa total, pa en ple sentit, ha de ser menjat fins a desaparèixer. ¿De què serviria un pa perfectament pastat, mollejat i enfornat si no es menja, si no desapareix? ¿De què servirien els fruits d’un arbre si no s’obrissin per deixar fugir les seves llavors o per alimentar a altres? El sentit d’un pa, d’un fruit qualsevol és deixar-se menjar. Igual, igual que el sentit de la vida. El sentit de la vida és la seva entrega, la seva donació.
Per açò avui se’ns convida a contemplar la creu, que és l’arbre de la Vida on hi ha el Cos de Crist entregat, donat totalment. Jesucrist “aixecat ben alt, atreu tothom cap a Ell”, ens diu l’evangelista Joan. L’arbre de la Creu és la clau del coneixement: només s’entra a la vida donant vida!
Aquesta és la revelació de la litúrgia d’avui. Per açò, després, adorarem la creu. Per açò, després, reconeixerem que qui actua desitjant posseir, posseir poder, força... el que aconsegueix és la destrucció de persones i de països. Clavat a la Creu, Jesús ens diu que sols hi ha una manera de fer feliç als altres i de ser feliços de ver: donar-se, entregar-se, ser útils als demés. Ser útils al món, a la família, a l’Església.
A l’evangeli d’avui hem proclamat les darreres paraules de Jesús: “Tot s’ha complert!”. De la creu, ens diu l’apòstol Joan, va vessar aigua i sang. Igual, igual com de la placenta d’una dona quan acaba de donar llum, de donar vida.
Contemplem, idò, el cos de Jesús mort a la creu. Contemplem, observem la seva sang i la seva aigua. Vegem com la vida s’engendra allà on hi ha entrega, allà on hi ha servei.
Meditem i donem importància al servei que fem els cristians a la societat: missioners, visitadors de malalts, compromesos políticament, acompanyants d’infants i de joves, orants, solidaris amb els més pobres, pares i mares de família, el Papa, els Bisbes, els capellans, educadors, empresaris i obrers cristians, dones i homes que cuiden a ca seva persones grans silenciosament, afectuosament...
Meditem i donem importància a tots aquells, cristians i no cristians, que converteixen la seva vida en un do pels altres.