Dijous Sant – 17 – abril -2014
La persona humana és un ésser ple de necessitats. Volem amor, seguretat, reconeixement, diner… Els humans, dia rere l’altra, ens afanyam en “omplir” els nostres buits. A vegades ho fem fins i tot buidant als altres. És suficient que ens adonem de les nostres enveges i de les nostres discussions o lluites quasi bé diàries per aconseguir alguna cosa. Així dividim el món en dos grups: a) El grup dels senyors, dels qui tenen, dels qui trepitgen fort, dels qui viuen fins i tot buidant als altres. b) I el grup dels pobres, dels esclaus, dels qui han de viure de les miques que cauen de la taula dels seus senyors, dels qui, per a viure, quasi bé han de comprant el dret a viure perquè, el seu dret, és inferior al dret que s’adjudiquen els qui tenen la paella pel mànec.
Què és, idò, el que avui celebram? Avui celebram una de les grans aportacions del cristianisme a favor del viure i del conviure: “Jesús, el Senyor, és Senyor tant en quant es va buidant, tant en quant es dóna, tant en quant serveix als altres!”. Jesús, tenint plena consciència que ell és el Senyor –hem proclamat avui des de l’evangeli- s’inclina davant els esclaus que representen un país esclau dels romans. I s’inclina per rentar-los els peus. Però no s’inclina com ho fan els qui es consideren esclaus, els qui es consideren a les mans d’uns altres més grans que ells. Jesús no s’inclina servilment. Tampoc s’inclina paternalísticament, com a vegades fan els senyors en senyal de bonhomia. No! Jesús s’inclina davant els apòstols fent-los senyors. Senyors que tenen als seus peus a l’únic Senyor de ver.
Aquesta és la gran aportació cristiana. No és necessari buidar a ningú per convertir-se en senyor. Ningú és un esclau cridat a buidar-se per omplir a qui vol ser el seu senyor. Tots som iguals. I, ho som, perquè tots tenim a l’únic Senyor que, fent-nos nets els peus, ens retorna la nostra dignitat. Cadascú és estimat, valorat, respectat per Déu. Ho és Pere, home ja granat i entès de barques i xarxes, i ho és, Joan. Jove que enceta la vida i que és un aprenent de quasi tot.
Pere no ho pot entendre. Pere ha estat fet enmig d’aquest món on hi ha països pobres i rics, on hi ha persones a qui se lis concedeix més dignitat que a unes altres, on hi ha algú que considera que la seva vida és superior a la dels altres i per açò té més dret a viure i té també el dret a no deixar viure als altres.
-Per açò Pere dirà: “Tu, Senyor, no em rentaràs els peus mai de mai!”. Pere viu i segueix el costum on els senyors són senyors i els esclaus són esclaus. Per açò Jesús li ha dit clar i llampant amb la intenció d’obrir-li els ulls: “Si no et rent els peus, res tens a veure en mi” “Si no et rent els peus, res tens a veure amb el meu Regne”. Jesús li diu a Pere: “Si acceptes continuar essent un esclau tot serà igual. Res canviarà mai. Mai aconseguirem fer un món, un país, una família que es respecti i valori la dignitat de cadascú".
-Així, l’evangelista Joan s’adona també que la comunitat dels apòstols no ho acabava d’entendre. Joan remarca al seu evangeli aquestes paraules de Jesús dirigides als apòstols: “Enteneu el que us he fet? Enteneu per què us he rentat els peus? Voltros em deis que jo som el vostre Mestre i Senyor, i feis bé en dir-ho, perquè ho som. Així, idò, si jo que som el vostre Mestre i Senyor us he rentat els peus, també voltros us heu de rentar els peus els uns als altres”.
Qui no és capaç de rentar els peus a un altre, qui no és capaç de servir, d’atendre, d’acollir, de cuidar, de compartir, d’escoltar a un altre, aquest no és de Jesús. Aquest no serà mai “benaurat”. Aquest no proclamarà mai el Regne de Déu.
Aquest gest d’avui ens convida a entendre la realitat de demà, divendres sant: Jesús s’entregarà a favor dels altres i fins el seu darrer alè, i un alè viscut a la creu.
En Jesús s’acompleix el Regne, la nova Aliança. En Jesús el món aprèn les normes de joc de Déu.
Quan Déu mira Jesús, es descobreix a ell mateix. Quan Déu mira a un que serveix, es descobreix a ell mateix.
L’Església, idò, per a viure i per a proclamar el Regne de Déu necessita servidors que no perdin la seva dignitat de senyors, i necessita senyors que visquin segons la seva responsabilitat de servidors.
Ens fan falta servidors-senyors o senyors-servidors a la Parròquia, a la Presidència de les nostres Eucaristies, a Càritas, a la Catequesis, a la visita als malalts, a la neteja de l’Església, a l’acompanyament dels joves....
Ens fan falta servidors-senyors o senyors servidors al món escolar, empresarial, cultural, polític, esportiu, social...
Qui serveix no perd la seva dignitat de senyor, i qui és servit no perd tampoc la seva dignitat de senyor.
Si Jesús, el Senyor, ens ha rentat els peus. Qualsevol servei als altres, donat o rebut, parla de la nostra categoria de senyors, de persones que sempre i en tot moment mereixem respecte per la nostra dignitat de ser humans i fills de Déu.