Homilia Quint de Quaresma/A 6 abril 2014
Estem en el camí quaresmal, ja en el seu just final. I avui tot ens parla del misteri de la mort que estem a punt de contemplar. A la mort, ens és necessari tenir-la present. I és que és inútil voler amagar-la. L’experiència religiosa ha de mirar aquesta realitat i ha de tractar trobar-hi resposta. És en la mort quan sentim d’una manera especial la llunyania de Déu, el seu silenci, i és quan sentim la impressió de la seva indiferència davant el nostre destí.
Trobar una resposta i viure una actitud davant la mort, és el que ens proposa l’evangeli d’avui. Davant la mort vivim una necessitat d’ajuda i ens surt una súplica feta amb angoixa i urgència.
La mort és un fet tan real i tan punt final de la nostra vida que tenim com la sensació de que Déu no ens escolta. Tot i que li supliquem, la nostra mort i la mort d’aquells que estimam més, ens arriba. Sembla que Déu resta indiferent a les nostres pregàries. Jesús –ens veiem retractats amb Marta-, sembla que arriba tard al que li hem demanat amb ganes, amb passió fins i tot.
A vegades la nostra sensació d’abandonament i de manca de resposta en tantes ocasions fa que sorgeixi la temptació de queixar-nos a Déu. També, com Marta, li diem: “Si haguessis estat aquí... Si ens haguessis escoltat...”. És una queixa que pot venir vestida de moltes formes. Ens demanam: Per què Déu permet el mal, el patiment, la mort? Per què una persona bona mort patint tant? Per què una persona que encara no ha tastat pròpriament la vida ha de morir?...
Amb raó el Papa Benet a la seva encíclica “Spe Salvi” (n 42) ens diu que l’ateisme dels segles XIX i XX, per la seva arrel i finalitat, és un moralisme, una protesta contra les injustícies del món i de la història universal.
La resposta que dóna Jesús a Marta (el teu germà ressuscitarà!), no li és satisfactòria, com no ens ho és tantes vegades a noltros mateixos. Marta li ve a dir: “Si ja ho sé que ressuscitarà un dia, però el que jo volia és que encara estès entre noltros un poc més”. La resposta religiosa que ens dóna com a solució (“vida a l’altre vida”) és també objecte d’impugnació per part de la crítica de la religió.
Sigui el que sigui, la realitat de la mort ens col·loca amb una situació que és difícil que trobem una resposta que ens satisfaci. Tot i que la mort ens resulta del tot natural, sempre surt del nostre cor com un crit de protesta, d’estranyesa: Per a què viure si hem de morir?
Que la mort ens sigui “natural”, dirà el Papa Benet XVI, ens sona també, i sobretot en circumstàncies concretes, com una realitat alliberadora (n. 10 i 11). Una “vida eterna” en les condicions de la nostra vida aquí a la terra tampoc ens sona com a molt agradable. Ho diem de cor quan manifestam: “Jo vull viure, sí! però viure segons amb quines condicions”. I hi ha condicions que no ens satisfan viure gens ni mica.
Hi ha una contradicció en la nostra actitud. Per una banda no volem morir. Per una altra banda, tampoc desitjam viure il·limitadament. Així, què és el que realment volem? Què és la vida realment? Què diem que quan parlam d’una vida eterna? (n. 11)
Quan pensam reflexivament la nostra voluntat de viure i la nostra oposició a la mort, comprenem que “vida eterna” significa “viure en plenitud”. És en aquest sentit que entenem que la mort és la negació del bé i la veritat,de la justícia i l’amor. És en aquest sentit que la mort és com la síntesis de tots els mals.
Unint el sentit natural de la mort amb el sentit moral, podem comprendre que Déu no respongui sempre a la nostra súplica. La mort, si volem una vida en plenitud, és del tot necessària. La vida que avui vivim no és una vida “plena”.
Per açò Jesús ens dóna una resposta. Ell no ens estalvia la duresa de la mort. Jesús la viu amb sentiments humans. Ell participa del dol, plora per la mort del seu amic Llatzer. I ens convida a mirar amb realisme, a obrir la tomba. Ell exigeix a la mort que deixi en pau a qui ha capturat. Jesús ens diu que Déu té poder sobre la mort. Jesús ha sofert la mort, com Llàtzer i tantíssims d’altres, i de la mort n’ha fet lloc de trobada amb Déu. La mort és el vertader baptisme que ens ofereix la possibilitat del renaixement a una vida plena.
Acceptem la mort biològica des de la necessitat que tenim de viure una vida en plenitud.