Text de l'Evangeli (Jn 1,1-18): Al principi existia el qui és la Paraula. La Paraula estava amb Déu i la Paraula era Déu. Ell estava amb Déu al principi. Per Ell tot ha vingut a l'existència, i res no hi ha vingut sense Ell. En Ell hi havia la vida, i la vida era la llum dels homes. La llum resplendeix en la foscor, i la foscor no ha pogut ofegar-la.
Déu envià un home que es deia Joan. Vingué com a testimoni a donar testimoni de la llum, perquè per ell tothom cregués. Ell no era la llum, venia solament a donar-ne testimoni.
Existia el qui és la llum veritable, el qui ve al món i il·lumina tots els homes. Era present en el món, que per Ell ha vingut a l'existència, i el món no l'ha reconegut. Ha vingut a casa seva, i els seus no l'han acollit. Però a tots els qui l'han rebut, als qui creuen en el seu nom, els ha concedit de ser fills de Déu. No han nascut per descendència de sang, ni d'un desig carnal, ni d'un voler humà, sinó de Déu mateix. El qui és la Paraula s'ha fet home i ha habitat entre nosaltres, i hem contemplat la seva glòria, glòria que ha rebut com a Fill únic del Pare, ple de gràcia i de veritat.
Joan dóna testimoni d'Ell quan proclama: «És aquell de qui jo deia: El qui ve després de mi em passa al davant, perquè, abans que jo, ell ja existia». De la seva plenitud, tots nosaltres n'hem rebut gràcia rere gràcia. La Llei fou donada per Moisès, però la gràcia i la veritat han vingut per Jesucrist. A Déu, ningú no l'ha vist mai: el seu Fill únic, que és Déu i està en el si del Pare, és qui l'ha revelat.
El que avui celebram va tenir lloc un dia de la historia i en un lloc en concret del món. Va ser en temps de l’emperador Cèsar August, essent Herodes rei de Judea i Ciri governador de Síria. Havien passat 750 anys des de la fundació de Roma i uns 1200 des de que Israel va sortir d’Egipte.
Aquesta realitat històrica, va ser tan important que, es cap de poc temps, part del món divideix el seu temps en dues meitats: abans de Crist i després de Crist. Aquest dies finalitzam el 2024 després de Crist.
Si avui, en tost de dir-ho en paraules, vivim aquesta sorprenent realitat històrica des del cor, la sorpresa agraïda que acollim, no té preu, no té explicació. Solament en té des de l’amor. Sols un Déu que tot Ell és amor, és capaç de deixar el seu espai diví i convertir-se en un més entre noltros a fi de que, fent camí amb noltros, aprenguem i visquem els valors que ens aporten de ver la pau, el benestar, la solidaritat, la fraternitat, la senzillesa, la humilitat, la salvació... Valors que, sense la presència de Déu al nostre costat, ens són tant difícils d’aconseguir. Prou en tenim experiència des de la història universal, local i personal!
A la missa de la Vigília, el profeta Isaïes, es converteix per tots noltros amb un gran referent quan diu clar i llampant: “Per amor de Sió (noltros podem dir: per amor a Ciutadella, per amor al meu país, a la meva família i amics), no vull callar, no vull reposar fins que no aparegui com un raig de llum el seu bé i la seva salvació com una torxa encesa”. No, no volem, no hem de voler callar l’anunci de Nadal, fins que no aparegui com un raig de llum el bé, el seny d’aquest anunci. Fins que Déu no s’hagi fet de ver present en la vida de tots. No, no callem mai aquesta anunci de Betlem.
Per què Déu es fa un més entre noltros? Per què va néixer a Betlem de Josep i de Maria? Per què? Perquè sap que la seva presència entre noltros ens fa molta falta si volem acollir la pau, la bona relació entre tots. Nadal, la presència de Jesús entre noltros, ens diu i cada any ens recorda: “Estimau Déu, estimau als altres, teniu present els pobres, no us distancieu ni d’ells ni de voltros, feliços els compassius, els misericordiosos, els qui tenen fam i set de justícia, els qui respecten la dignitat de tothom...”. Sense tenir present l’anunci de Nadal, siguem creients o no, ni la pau ni la felicitat són possibles. Jesús i el seu anunci s’ofereixen a tothom perquè contenen la veritat del sentit de la vida.
Nadal, l’encarnació de Déu, el Déu fet un més entre noltros aspira, com ens diu Isaïes, que mai mos sentiguem abandonats per Ell, que mai mos sentiguem tots sols, sense la seva ajuda, sense la seva companyia. Déu vol, com diu Isaïes, que sentinguem de la seva boca i que ens arribi al cor: “Jo t’estim!. T’estim com un nuví que està content d’estimar la seva núvia”. T’estim tant, que essent Déu m’he fet un més, he escollit un lloc insignificant de Betlem, m’he fet senzill, humil i pobre per arribar a tothom en nom de Déu el meu Pare.
Per açò Isaïes mos recorda a la Missa de la mitjanit: “El poble que avançava a les fosques ha vist una gran llum, una llum resplendeix per als qui viuen el país tenebrós”.
“No, no estem tots sols!”. Déu sempre ens acompanya quan tenim dificultats personals, familiars i socials. Accentua Isaïes, profeta extraordinari durant aquest temps d’Advent i de Nadal, que Jesús és: “Conseller-prodigiós, Déu-heroi, Pare-per-sempre, Príncep de pau”. Amb ell al costat, fent cas d’ell, la pau és possible, la dignitat de tothom és possible. No tinguem altres déus, no cerquem altres referents si volem que la nostra vida tengui sentit, sigui feliç i visqui en pau.
Per açò, durant la litúrgia d’avui, a la carta de Sant Pau a Titus hi ha escrit: “Estimats, s’ha revelat l’amor de Déu, que ens vol salvar a tots”. Per açò: “Abandonau la impietat i els desitjos mundans. Viviu en aquest món una vida de sobrietat, de justícia i de pietat, mentre esperam que es manifesti la glòria de Jesucrist, Déu gran i salvador nostre”.
Visquem el que visquem, sigui bo o no tan bo, ens ho diu l’àngel a l’evangeli de Lluc: “No tinguem por. Us anuncii una nova que us aportarà una gran alegria. A la ciutat de David us ha nascut un salvador, que és el Messies, el Senyor”. Prestau-li atenció! Deixem-nos acompanyar per Ell.
Germans, durant tota la nostra vida tinguem present a Déu, donem-li glòria i demanem-li que ens alliberi de desitjos mundans a fi de que a la terra tothom visqui dignament i en pau.