Text de l'Evangeli (Lc 1,26-38): I en el mes sisè l’àngel Gabriel fou enviat per Déu a una ciutat de la Galilea, anomenada Natzaret, a una verge, esposada amb un home de nom Josep, de la casa de David; i el nom de la verge era Maria. I entrà on era ella, i li digué: «Salve, plena de gràcia, el Senyor és amb tu!». Però ella, torbada amb aquestes paraules, considerava quin podia ser el sentit d’aquesta salutació. I l’àngel li digué: «No tinguis por, Maria, perquè has trobat gràcia davant Déu. Vet aquí que concebràs en el teu si, i infantaràs un fill, i li posaràs el nom de Jesús. Aquest serà gran, i li diran Fill de l’Altíssim, i el Senyor Déu li donarà el tron de David el seu pare, i regnarà sobre la casa de Jacob eternament, i el seu regne no tindrà fi».
I Maria digué a l’àngel: «¿Com serà això, ja que no conec home?». I responent l’àngel, li digué: «L’Esperit Sant vindrà damunt teu, i el poder de l’Altíssim et cobrirà amb la seva ombra; per això el que naixerà serà anomenat sant, Fill de Déu. I vet aquí que Elisabet, la teva parenta, també ella ha concebut un fill en les seves velleses, i aquest és el sisè mes per a la qui era anomenada estèril; perquè per a Déu no hi ha res impossible». I digué Maria: «Vet aquí l’esclava del Senyor, que es faci en mi segons la teva paraula». I l’àngel es retirà de davant d’ella.
HOMILIA
Déu va cridar Adam enmig del seu entorn natural. Déu és conscient que Adam no sempre actua bé. A vegades va menjant fruits prohibits, va fent coses que no són correctes. I, perquè vol despertar-li la seva consciència, li fa una pregunta: “Adam, on ets?”.
I la resposta d’Adam, quan es fa conscient de la seva situació, mereix la nostra més profunda atenció. Adam, reflexionant la resposta, s’adona que:
-Déu es passeja pel jardí. Déu és present en el seu interior. Tot ho viu i tot ho fa davant la mirada de Déu. Adam pot fer es sord durant uns moments, durant una època. Però arriba es dia, es moment, que entra en reflexiona i reconeix que davant Déu i ell mateix:
-Va nu, no té defensa, no té excusa. Déu el va crear perquè fos el responsable de tota la creació, perquè obrés el bé, i ara ha de reconèixer que no ha estat capaç de ser responsable ni d’ell mateix, que no ha estat capaç d’actuar correctament a causa de deixar-se influir més, no per la presència de Déu en ell mateix, sinó per la presència del seu entorn, en aquest cas per Eva que representa l’entorn que uns i altres vivim cada moment. I essent sincer davant Déu reconeix:
- La dona que m’heu donat, l’entorn que visc, m’ha ofert el fruit de l’arbre prohibit, m’ha ofert fer, creure, viure, coses no correctes a favor meu i dels altres, i hi he caigut. Reconec la meva feblesa, el meu estar nu davant Vós. I Déu el fa aprofundir. I li segueix fent preguntes:
- I per què ho has fet? I Adam ha de reconèixer que quan no sentim la veu de Déu en el nostre interior, quan la callam, quan la silenciam...
- Ens enganyam, ens equivocam. L’entorn comanda damunt noltros quan deixam de ser reflexius, quan deixam d’escoltar el més profund del nostre interior com deia Sant Agustí.
I després Déu interroga també a l’entorn, a Eva, i li diu:
-Per què ho has fet? Per què enganyes a Adam, per què enganyes a la gent?. I Eva, i l’entorn, humiliat per la seva poca capacitat de reflexió, respon a Déu:
-És que la Serp, el mal m’ha dominat més que el bé. És que m’he deixat dominar pels qui parlen més del plaer que de l’amor, de l’interès personal que de l’interès dels altres, del goig de la inconsciència i de la superficialitat que de la profunditat.
La conversa entre Déu, Adam, Eva i la Serp és com una confessió que condueix també a una penitència. Per açò Déu diu a la serp, al causant del mal que a vegades provoca l’entorn:
-Ja que has fet açò seràs maleïda. Jo faré que tu i Eva, que tu i Adam, sigueu enemics, no pacteu. Jo faré que les persones siguin immaculades, pures, nétes, sanes. Escoltin i segueixin a Déu i no al mal.
I aquí ens arriba la gran referència i valor de la festa d’avui: La Immaculada. Festa que durant el segle XIX va instituir el Papa Pius IX perquè tinguéssim present que qui escolta Déu i no a l’entorn que enganya, viu com Maria –com expressa poèticament, el poeta José Zorrilla (també durant el segle XIX): tranquil·la, ermosa, amiga, suau, harmònica, celestial...
Maria és la que ha escoltat sempre la veu de Déu passejant en el seu jardí interior. “Es faci en mi -diu a Déu- el que tu vulguis”.
Des de la meva pregària em dic i us convid a fer el mateix. Us convid i em convid a: Escoltar la veu de Déu i no la veu de l’entorn que ens tempta a ser persones lleugeres, indiferents, inconscients, corruptes...
Com Maria, siguem transparents. Escoltem sols a Déu