Text de l'Evangeli (Mc 1,1-8): Principi de l’evangeli de Jesucrist, Fill de Déu. Com està escrit en el profeta Isaïes: Heus aquí que jo envio el meu missatger davant teu, el qual prepararà el teu camí. Veu del qui clama en el desert: «Prepareu el camí del Senyor, feu rectes les seves sendes», Joan Baptista es feu present al desert predicant un baptisme de penitència per a remissió dels pecats. I acudien a ell tota la regió de la Judea i tots els de Jerusalem. I eren batejats per ell en el riu Jordà, tot confessant els seus pecats. I Joan portava un vestit de pèl de camell i un cenyidor de cuir a la cintura, i menjava llagostes i mel silvestre.
I predicava, dient: «Després de mi ve el qui és més fort que jo, i jo no soc digne d’ajupir-me davant d’ell per desfer-li la corretja de les sandàlies. Jo us batejo amb aigua, però ell us batejarà amb l’Esperit Sant»
HOMILIA
Si diumenge passat, primer d’Advent, Jesús mos convidava a vetllar i estar alerta, aquest diumenge segon d’Advent, Joan Baptista ens urgeix preparar els camins del Senyor i mos ofereix com exemple el seu propi testimoni.
Les tres lectures mos aconsellen preparar els camins al Senyor de vàries maneres:
1)
El profeta Isaïes mos indica
dues actituds:
*Escoltar una
veu que crida: Obriu una ruta al Senyor! (És aquesta una actitud personal
d’escolta atenta i d’acollida agraïda. És l’actitud que Isaïes mos demana tenir davant la Paraula de Déu que just ara
els lectors ens han donat a conèixer. Com
l’hem escoltada? Atents, amb interès? L’hem escoltada amb ganes d’obrir una
ruta al Senyor? Amb ganes que Déu actui amb noltros al seu aire?)
*Alça ben fort la nostra veu per a dir, i sense por: Aquí teniu el vostre Déu! Un Déu que vetlla com un pastor el seu ramat! (El que hem escoltat ho hem de viure i escampar ben fort i sense por. Hem de parlar de Déu en família, entre els qui ens trobam normalment... I ho hem de fer sense por, obertament.
2) Sant Pere a la seva segona carta mos observa:
*El Senyor és pacient amb cadascú de noltros. El Senyor espera, el temps per Ell no compta. Mil anys són per Ell com un dia. I és pacient, perquè el que espera, el que realment li interessa, és que millorem la nostra actitud a fi d’aconseguir, pas a pas, més santedat i pietat per part nostra. Que cada dia siguem persones de més pau, més immaculats, més irreprensibles. El Senyor és pacient perquè d’algú de noltros no ho aconseguirà tot d’una, potser serà quan ja siguem madurs, majors o fins i tot és final. El que li interessa és que arribem a descobrir que l’únic que importa és que “siguem sants”, bones persones.
3) I l’evangeli de sant Marc tot insistint en el que mos recorda a la primera lectura el profeta Isaïes: “Obriu una ruta al Senyor!”, i Sant Pau, a la segona: “Convertiu-vos”, ens assenyala:
*I anaven a trobar-lo molta gent (Si algú és creïble es fa també escoltable i aconsegueix ser seguit. Si som creïbles com a cristians, també ens escoltaran i algú ens seguirà).
*I confessaven els seus pecats. No hi ha conversió possible, no hi ha canvi d’actitud possible, allà on no hi ha reflexió i consciència de tot allò que ens convé corregir, millorar. La reflexió i la consciència de quines són les nostres mancances és imprescindible per aconseguir un canvi d’actitud. Quan seguim fent i vivint el que no és aconsellable, és perquè no reflexionam ni som conscients que, a favor de tots i nostre, ens convé millorar.
Aquest segon diumenge d’Advent som convidats així:
-A escoltar la Paraula de Déu
-A anunciar-la
-A ser pacients quan les coses no roden bé
-A confessar, per açò, les nostres limitacions
-I a avançar obrint una ruta al Senyor, possibilitant el pas de Déu en la nostra vida.