Text de l'Evangeli (Mt 13,1-23): En aquell dia, sortint Jesús de la casa, s’assegué a la vora de la mar, i s’aplegaren amb ell grans multituds, de manera que pujà a una barca, per tal d’asseure-s’hi, i tota la gent s’estava dreta a la vora de la mar.
I els parlà de moltes coses en paràboles, dient: «Heus aquí que sortí el
sembrador a sembrar. I mentre ell sembrava, [uns grans] caigueren arran
del camí, i vingueren els ocells i se’ls menjaren. Altres caigueren en
pedregar, on no tenien gaire terra, i de seguida germinaren perquè no
tenien gruix de terra. I havent sortit el sol, es van cremar i, perquè
no tenien arrels, s’assecaren. Uns altres caigueren entre espines, i
cresqueren les espines i els ofegaren. Uns altres caigueren en terra
bona, i donaren fruit, un de cent, un altre de seixanta, un altre de
trenta. El qui tingui orelles, que escolti».
I acostant-se els deixebles, li digueren: «Per què els parles en
paràboles?». Ell, responent, els diu: «Perquè a vosaltres us ha estat
donat de conèixer els misteris del regne dels cels, però a ells no els
ha estat donat. Perquè, al qui té, se li donarà i abundarà; però al qui
no té, fins i tot allò que té li serà pres. Per això els parlo en
paràboles, perquè mirant, no veuen, i sentint-hi, no senten ni entenen. I
es compleix amb ells la profecia d’Isaïes, que diu: Amb l’oïda oireu i
no entendreu, i mirant, mirareu, i no hi veureu. Perquè s’ha endurit el
cor d’aquest poble, i amb orelles mal dispostes han escoltat. I han
aclucat els seus ulls, no sigui cas que amb els ulls hi vegin i amb les
orelles hi sentin i amb el cor entenguin i es converteixin i els
guareixi.
Però benaurats els vostres ulls perquè hi veuen, i les vostres orelles
perquè hi senten. En veritat, doncs, us dic: molts profetes i justos
desitjaren veure les coses que veieu i no les veieren, i sentir les
coses que sentiu i no les sentiren!
Vosaltres, doncs, escolteu [el sentit de] la paràbola del sembrador. Tot
el qui sent la paraula del regne i no entén, ve el Maligne i roba el
que ha estat sembrat en el seu cor: aquest és el que ha estat sembrat
arran del camí. El que ha estat sembrat en el pedregar, aquest és el qui
sent la paraula i de seguida la rep amb goig, però no té en si arrel
sinó que és de curta durada; i, vinguda la tribulació o la persecució a
causa de la paraula, de seguida s’escandalitza. El que ha estat sembrat
entre espines, aquest és el qui escolta la paraula, però les
preocupacions del segle i l’engany de les riqueses ofeguen la paraula i
queda sense fruit. Però el que és sembrat en terra bona, aquest és el
qui escolta la paraula i entén, i dona fruit i en produeix, un cent, un
altre seixanta, i un altre trenta».
HOMILIA
Déu, mitjançant el profeta Isaïes, ens comunica un convenciment seu: “Així com la pluja i la neu quan cauen del cel amaren la terra i la fecunden, així serà la paraula que surt dels meus llavis” (55, 10-11).
L’orant del salm 64, tenint present aquest convenciment de Déu, prega tenint la voluntat i el desig que “Déu vetlli per la terra que som cadascú i la regui, l’enriqueixi a mans plenes, i prepari així els sembrats, i que d’ells regalimi la fertilitat”.
Sant Pau viu, tasta aquest esperit del profeta Isaïes i de tota la Bíblia, i conscient que molts estan sotmesos a una situació absurda (no s’obren a la Paraula de Déu, no cuiden la seva espiritualitat), no perd l’esperança que un dia seran alliberats d’aquesta situació desgraciada i aconseguiran la llibertat. Acollirem la Paraula de Déu i prepararem el sembrat, la seva voluntat, el seu interès, la seva vida. Sant Pau no perd l’esperança i espera que serem plenament fills quan el nostre cos serà redimit del tot.
1)Arran del camí. Han tingut un bon clima cristià a la seva família, potser fins i tot al seu centre escolar, a la catequesi... però no l’han acollit amb ganes, no han tingut la voluntat de fer-se’l seu. Han vingut els ocells i se l’han menjat. L’entorn actual (l’altre de la parella, els amics, l’mabient, comentaris arreu...) li ha fet oblidar la seva formació inicial. I avui no sols no cuiden la seva espiritualitat ni la celebren, sinó que –tenint present l’època de la seva infància- sols remarquen la part negativa que sols ells van viure. La remarquen com si fos per ells un arma de defensa per justificar el seu estil de viure actual. A vegades sentim, i constantment per part d’alguns, remarcar només aspectes negatius de la seva experiència a la família, al col·legi, a la catequesi...
2)A un terreny rocós, on hi havia poca terra, on hi havia poc clima humà, cristià... I és clar, allà on no hi ha profunditat no hi ha arrels fortes. Allà on no hi ha pares, família, amb arrel cristià. Allà on la família no prega, no celebra l’Eucaristia, no té la Bíblia a les mans... no ajuda a que la fe s’arreli al cor dels més joves.
3) Una part va caure entre cards i quan els cards van créixer la van ofegar. Alguns han viscut experiències de cada color, positives i negatives. Però en el seu cor han gravat més les negatives i han ofegat, amagat, esborrat les positives. I no poques vegades accentuen allò de... “Un professor, un religiós, un catequista, un capellà, un qui va a missa.... va dir, va fer...” i el seu comportament va ser la causa de que jo avui no cregui en res, almanco en l’Església.
4) Una part va caure a la terra bona i va donar fruit: o cent, o seixanta, o trenta. Perquè la fe arreli és molt convenient cuidar un ambient familiar, escolar, parroquial propici, però també é necessari que hi hagi interès, ganes, voluntat...
Donem avui gràcies a Déu perquè, tot i que a vegades convivim amb persones que no han acollit la fe amb serietat, o que no l’han viscuda amb família, o que hem viscut o escoltat experiències gens positives referent a persones d’església, la fe ens acompanya i seguim tenint interès, avui més que mai, de deixar-nos amarar per l’Esperit, per la Paraula, per la Presència de Déu.