Diumenge XXVIII (C) de durant l'any
Text de l'Evangeli (Lc 17,11-19): Un dia, tot fent camí cap a Jerusalem, Jesús passava entre Samaria i Galilea. A l'entrada d'un poble van anar a trobar-lo deu leprosos, que s'aturaren un tros lluny i es posaren a cridar: «Jesús, mestre, tingues pietat de nosaltres!». En veure'ls, Jesús els digué: «Aneu a presentar-vos als sacerdots». Mentre hi anaven, van quedar purs de la lepra.
Un d'ells, quan s'adonà que havia estat guarit, va tornar enrere glorificant Déu amb grans crits, es prosternà als peus de Jesús amb el front fins a terra i li donava gràcies. Aquell home era un samarità. Jesús digué: «¿No eren deu, els qui han quedat purs? ¿On són els altres nou? ¿No n'hi ha hagut cap que tornés per donar glòria a Déu fora d'aquest estranger? I li digué: «Aixeca't i vés-te'n: la teva fe t'ha salvat».
Què descobresc a la primera lectura d’avui? Descobresc que Naaman, que encarna el món pagà (ell pertany a Síria, que en aquell temps era enemiga d’Israel), demana ajuda al profeta Eliseu, que encarna el món jueu, el món creient, per a ser curat de la seva lepra. Què vol dir açò en el context d’aquella època? Vol dir que Naaman demana ajuda a algú del món de la fe per a ser curat de la seva infermetat i de la seva exclusió social, ja que tenir lepra era, a més de viure una greu infermetat, indici d’haver comès un pecat molt greu i per açò era apartat de tot i de tots.
Siguem conscients que alguna cosa semblant passa avui quan algú pagà, algú que no creu en Déu, ens demana ajuda dient: “Tu qui creus, resa per jo”. O també, després de no freqüentar ni la pregaria ni l’Església, entra a qualsevol parròquia o santuari i fa la seva pregària a favor d’una de les seves intencions.
Però també, a l’evangeli d’avui, els creients rebem una lliçó d’algú del món pagà -un samarità- quan resulta ser l’únic de deu leprosos que és capaç de tornar enrere per donar gràcies a Jesús per haver-lo curat també de la seva lepra.
Pagans i creients ens necessitam. Uns i altres vivim actituds que ens convé aprendre. Cap dels dos som perfectes i els dos ens necessitam per a trobar el camí de la perfecció: “La descoberta de Déu i l’agraïment per tantes circumstàncies i relacions que vivim constantment”.
Res i ningú pot encadenar la Paraula de Déu, ens diu avui sant Pau a la segona carta a Timoteu. Déu sempre es manté fidel -remarca sant Pau- al món creient tot i que, a vegades, som incapaços de donar-li gràcies per tants beneficis que diàriament rebem d’Ell. I Déu manifesta la seva fidelitat entre els pagans quan aquests -sense confessar-lo explícitament- reben d’Ell dons i qualitats múltiples.
Demanem-nos avui: Les nostres pregàries solen ser de petició i d’acció de gràcies, o sols de petició? Quina presència nostra vivim més davant Déu? Som d’aquells nou, entre deu, que sols diem: “Senyor, apiadau-vos de nosaltres!”, o pertanyem a l’1 d’entre deu que sap donar gràcies?