Diumenge XXIX (C) de durant l'any
Text de l'Evangeli (Lc 18,1-8): En aquell temps, Jesús els va proposar una paràbola per fer-los veure que cal pregar sempre sense defallir: «En una ciutat hi havia un jutge que no tenia temor de Déu ni consideració pels homes. A la mateixa ciutat hi havia una viuda que l'anava a trobar sovint i li deia: ‘Fes-me justícia contra l'home amb qui tinc un plet’. Durant molts dies el jutge no en feia cas, però finalment va pensar: ‘Jo no tinc temor de Déu ni consideració pels homes, però aquesta viuda m'amoïna tant que li hauré de fer justícia; si no, anirà venint aquí fins que no podré aguantar més’».
I el Senyor va afegir: «Fixeu-vos què diu aquest jutge, que és injust. ¿I Déu no farà justícia als seus elegits que clamen a Ell de nit i de dia? ¿Creieu que els tindrà esperant? Us asseguro que els farà justícia molt aviat. Però el Fill de l'home, quan vingui, ¿trobarà fe a la terra?».
HOMILIA
Avui Jesús ens recorda que ens convé sempre i davant qualsevol circumstància “resar”.
La primera lectura ens fa present que els israelites superen el mal pas que els infligeixen els amalequites quan Moisès, al cim de Rafídim, alça les mans i prega.
A l’evangeli, Jesús mitjançant la paràbola que ens presenta el clam constant d’una viuda davant un jutge sense escrúpols, un jutge que en passa d’ella tot i que ella viu injustament problemes a causa d’algú, diu als seus deixebles: “Si un jutge sense escrúpols és motivat positivament pel clam insistent d’una dona, com més Déu farà justícia a qui, mitjançant la pregària, li ho demana!”.
Els deixebles van ser testimonis que la pregària va centrar tota la vida i tota la missió de Jesús. La va centrar des de el seu Baptisme al Jordà on es diu que “mentre pregava, el cel s’obrí, i l’Esperit Sant baixà cap a ell, una veu va dir: Tu ets el meu Fill”; fins a la mort, quan expira en la creu amb una pregària als seus llavis: “Pare confii el meu alè a les teves mans”.
Prou sabem que Jesús, cada dia, anava a llocs solitaris o pujava a dalt de muntanyes perquè tenia necessitat de pregar. Tenia necessitat de relacionar-se amb Déu.
Aquesta actitud de Jesús va ser tant evident, tan clara pels deixebles, que li van demanar que els ensenyés a pregar. I Jesús, com bé sabem, els va ensenyar el Parenostre.
Les lectures d’avui ens accentuen la necessitat de resar personalment i comunitàriament. Victor Hugo, poeta francès, deia: “Durant el dia, sigui quina sigui la nostra activitat o situació, l’ànima ha d’estar de genolls resant”.
La vida mos supera. Ho vivim constantment. La vida està plena de tantes sorpreses i situacions que a tots ens convé posar-nos en mans de Déu. Resem personalment, resem en família. Que com diu Victor Hugo, facem el que facem, visquem el que visquem, fem-ho tot de genolls davant Déu. Fem-ho tot, com mos assenyala Jesús, posant-lo a les seves mans.
Com a Parròquia mos convidam tots, uns als altres, a celebrar amb ganes cada diumenge l’Eucaristia, i a celebrar-la també qualsevol dia faner, i per què no si hem de tenir present Déu constantment. I mos convidam també mútuament a la pregària que divendres pròxim començarem a celebrar, silenci total durant mitja hora i res del rosari, després, als divendres a partir de les 18h.
Siguem persones de pregària. Qui prega cuida el que és més essencial. La nostra relació amb Déu i la necessitat de sentir-nos, en tot moment, acompanyats per Ell.