Diumenge XXIII (C) de durant l'any
Text de l'Evangeli (Lc 14,25-33): En aquell temps, molta gent feia camí amb Jesús. Ell es va girar i els digué: «Si algú ve a mi i no m'estima més que el pare i la mare, la dona i els fills, els germans i les germanes, i fins i tot que la seva pròpia vida, no pot ser deixeble meu. Qui no porta la seva creu i em segueix, no pot ser deixeble meu.
»¿Qui de vosaltres, si vol construir una torre, no s'asseu primer a calcular-ne les despeses i veure si té recursos per a acabar-la? Altrament, si posava els fonaments i no podia acabar l'obra, tots els qui ho veurien començarien a burlar-se d'ell dient: ‘Aquest home va començar a construir però no ha pogut acabar’.
»O bé, quin rei, si va a la guerra a lluitar amb un altre rei, no s'asseu primer a decidir si amb deu mil homes pot fer front al qui ve contra ell amb vint mil? I si veu que no pot, enviarà una ambaixada a demanar la pau quan l'altre encara és lluny.
»Així, doncs, el qui de vosaltres no renuncia a tots els seus béns no pot ser deixeble meu».
Avui, les lectures em condueixen a tenir present que tota elecció vocacional comporta un exercici de limitació, de renuncia.
-Qui comença una relació de parella no pot viure tot es temps pensant només amb els seus interessos individuals, sinó que ha de compartir per a consolidar la seva relació.
-Qui escull ser psicòleg o metge com alguns dels meus renebots, s’ha d’imposar una disciplina d’estudi, un comportament respectuós amb qui acudirà a la seva consulta.
La vocació a la vida cristiana es dona en unes condicions similars. Se’ns demana a tenir Déu en el primer lloc del nostre interès i, per açò, renunciar a altres coses que, segons aquesta elecció, sempre ens seran secundàries.
*La vocació a la vida cristiana ens demana que ho situem tot a un lloc secundari. Només Déu ha de fruir de sa nostra atenció prioritària. “Si algú vol venir amb mi i no m’estima més que el pare i la mare, que l’esposa i els fills, que els germans i les germanes, i fins i tot que la pròpia vida, no pot ser deixeble meu”.
-Hem de cuidar la nostra família, és claríssim. Però la cuidarem millor si no el nostre interès per ella parteix des de la relació i l’escolta a Déu que no hem de deixar mai en segon lloc. La pregària i la celebració de l’Eucaristia ens faran descobrir com ha de ser la nostra presència en cadascuna de les nostres famílies.
-Hem de cuidar la nostra feina, el nostre treball diari, és claríssim. Però el cuidarem millor si cercam com viure’l des del camí que ens mostra Jesús. El treball no ens pot absorbir tant que no tinguem temps per Déu durant les 24 hores de cada dia.
- Hem de cuidar la nostra persona, i tant! Ens convé fer exercici físic, caminar... Ens convé tenir un bon control del què menjam, del què bevem, dels nostres estats d’ànim... Però la nostra persona, per damunt de tot, l’hem d’oferir a Déu. Aquesta setmana ho tenia present quan participava del Funeral de la germana del màrtir Joan Huguet, executat el 23 de juliol de 1936. Si ell, oferint la seva vida a Déu, va dir: “Viva Cristo Rey” –Jesús en primer lloc-, el beat Josep Samsó, assassinat l’1 de setembre de 1936, repetia oferint la seva vida i abraçant els seus assassins: “Déu sobretot!”.
La primera lectura d’avui, del Llibre de la Saviesa, ens recorda que “hem d’aprendre a conèixer què és de la grat de Déu”. Recordem el que deia sant Jeroni: “Desconèixer la Bíblia, la Paraula de Déu, és desconèixer Déu”.
No vulguem decidir res sense haver fet reflexió i pregària. Procurem servir a l’interès de Déu i no als nostres interessos. Recordem l’expressió del màrtir Josep Samsó: “Déu sobretot”.