Text de l'Evangeli (Lc 15,1-32): En aquell temps, els publicans i els altres pecadors s'acostaven tots a Jesús per escoltar-lo. Els fariseus i els mestres de la Llei murmuraven i deien: «Aquest home acull els pecadors i menja amb ells». Jesús els va proposar aquesta paràbola: «Si un home d'entre vosaltres té cent ovelles i en perd una, ¿no deixa les noranta-nou al desert i va a buscar la perduda fins que la troba? I quan l'ha trobada, ¿no se la posa a les espatlles ple d'alegria i, arribant a casa, convida els amics i els veïns dient-los: ‘Veniu a celebrar-ho amb mi: he trobat l'ovella que havia perdut?’. Igualment jo us dic que en el cel hi haurà més alegria per un sol pecador que es converteix que no pas per noranta-nou justos que no necessiten convertir-se.
»O bé, si una dona té deu monedes de plata i en perd una, ¿no encén una llàntia i escombra la casa amb tota cura fins que la troba? I quan l'ha trobada, ¿no convida les amigues i veïnes dient-los: ‘Veniu a celebrar-ho amb mi: he trobat la moneda que havia perdut?’. Igualment jo us dic que hi ha una alegria semblant entre els àngels de Déu per un sol pecador que es converteix».
I digué encara: «Un home tenia dos fills. Un dia, el més jove digué al pare: ‘Pare, dóna'm la part de l'herència que em toca’. Ell els va repartir els béns. Al cap d'uns quants dies, el més jove va vendre's tot el que tenia i se'n va anar amb els diners en un país llunyà. Un cop allí, dilapidà la seva fortuna portant una vida dissoluta. Quan s'ho hagué malgastat tot, vingué una gran fam en aquell país i començà a passar necessitat. Llavors es va llogar a un propietari d'aquell país, que l'envià als seus camps a pasturar porcs. Tenia ganes d'atipar-se de les garrofes que menjaven els porcs, però ningú no li'n donava. Llavors reflexionà i es digué: ‘Quants jornalers del meu pare tenen pa de sobres i jo aquí m'estic morint de fam! Aniré a trobar el meu pare i li diré: Pare, he pecat contra el cel i contra tu. Ja no mereixo que em diguin fill teu; tracta'm com un dels teus jornalers’. I se n'anà a trobar el seu pare.
»Encara era lluny, que el seu pare el veié i es commogué, corregué a tirar-se-li al coll i el besà. El fill li digué: ‘Pare, he pecat contra el cel i contra tu. Ja no mereixo que em diguin fill teu’. Però el pare digué als seus criats: ‘De pressa, porteu el vestit millor i poseu-l'hi, poseu-li també l'anell i les sandàlies, porteu el vedell gras i mateu-lo, mengem i celebrem-ho, perquè aquest fill meu era mort i ha tornat a la vida, estava perdut i l'hem retrobat. I es posaren a celebrar-ho.
Mentrestant, el fill gran era al camp. Quan, de tornada, s'acostava a la casa, va sentir músiques i balls i cridà un dels criats per preguntar-li què era allò. Ell li digué: ‘El teu germà ha tornat. El teu pare l'ha retrobat en bona salut i ha fet matar el vedell gras’. El germà gran s'indignà i no volia entrar. Llavors el seu pare va sortir i el pregava. Però ell li respongué: ‘Fa molts anys que et serveixo sense desobeir mai ni un de sol dels teus manaments, i tu encara no m'has donat un cabrit per a fer festa amb els meus amics. En canvi, quan ha tornat aquest fill teu després de consumir els teus béns amb prostitutes, has fet matar el vedell gras’. El pare li contestà: ‘Fill, tu sempre ets amb mi, i tot el que és meu és teu. Però calia celebrar-ho i alegrar-se, perquè aquest germà teu era mort i ha tornat a la vida, estava perdut i l'hem retrobat’».
HOMILIA
Quan prepar l’homilia m’agrada sempre començar llegint les tres lectures i demanar-me: “Déu, amb aquests tres fragments bíblics, què em vol dir?”. Us convid a fer el mateix.
I avui jo crec que em diu vàries coses:
Gràcies a la primera lectura em deman:
1. En què et desvies del camí que Déu t’ha prescrit com a persona i com a capellà? Feis-vos voltros també la pregunta pertinent: com a parella, com a fill/a, com a jubilat, obrer, empresari... com a cristià?
Aquesta és sa pregunta que Déu demana que Moisès faci al poble d’Israel en nom seu. Si ho demana Déu, segur és una pregunta important que mos hem de fer constantment. Ens cream uns altres deus? Ens deixam endur per iniciatives, raonaments... que no són propis de Déu? Ens importa seguir el camí de Déu?.
Gràcies al salm 50 que inspira a Jesús a contar la paràbola del fill pròdig que avui hem escoltat a l’evangeli, m’adon que he de ser conscient de les meves febleses i m’he de dir el que diu el salm i el que diu el fill petit de la paràbola: “Aniré a trobar el meu Pare i li diré: Pare he pecat!” “creau en mi un cor ben pur, féu renéixer en mi un esperit de nou”. I aquesta consideració em duia a fer-me una altra pregunta, que us la pas:
2. Deman perdó per tot allò que faig i em desvia de Déu?
3. Don importància al sagrament de la Reconciliació?
Com ja sabeu, el Papa ens recorda: Tres són ses paraules necessàries perquè es mantengui una bona relació de parelles, d’amics...: “T’estim” “Gràcies” “Perdó”.
Jo crec que noltros també podem dir: Tres són ses actituds necessàries per a mantenir una bona relació amb Déu i, per açò, una bona vivència cristiana:
-
“Siguem agraïts. Donem
Gràcies”.
Com diu san Pau a la segona lectura: “Estic
agraït a Jesucrist que m’hagi considerat prou fidel per a confiar-me un servei
a mi que havia blasfemat contra ell. La seva gràcia és pròdiga en mi”.
Donem gràcies a Déu per molts de dons, per moltes oportunitats positives que
vivim, però especialment pel nostre baptisme, per la celebració de l’Eucaristia,
pels valors cristians rebuts gratuïtament.
-
Siguem conscients de les
nostres febleses. “demanem perdó”. No perdem com mos demanen els papes d’aquest temps,
la consciència de pecat. Qui no demana
perdó mai o quasi mai, difícilment mantén una bona relació de parella i entre
amics o familiars. Demanem perdó a causa de pecats personals, però també per pecats col·lectius (exemple: aprovar lleis que suprimeixen l’acompanyament
i la reflexió a persones que van generant una nova vida), i també per pecats estructurals: sistema econòmic,
exclusió dels pobres, ambient de corrupció... No deixem de banda el sagrament de la reconciliació.
-
I diguem a Déu i a la comunitat
cristiana: “T’estim”. I que açò es transformi amb una vida de pregària i de
presència en la comunitat.
Mitjançant la pregària diem: “Jesús, t’estim” “Maria, t’estim”. A
st. Teresa de Calcuta li van demanar: Què hem de fer per servir als pobres?”. I
ella va respondre: “Resau, posau-vos en
relació amb Déu”
Mitjançant la nostra presència
constant a la comunitat, diem: “Ens fa falta veure’ns, comunicar-nos, estar
junts”. Us necessit, us estim”.
De què ens desviam del camí de Déu?
De què hem de demanar perdó?