Text de l'Evangeli (Lc 11,1-13): Una vegada, Jesús pregava en un cert indret. Quan hagué acabat, un dels deixebles li digué: «Senyor, ensenya'ns a pregar, tal com Joan en va ensenyar als seus deixebles». Ell els digué: «Quan pregueu, digueu: ‘Pare, santifica el teu nom, vingui el teu Regne. Dóna'ns cada dia el pa que necessitem; perdona els nostres pecats, que nosaltres també perdonem tots els qui ens han ofès, i no permetis que caiguem en la temptació’».
El Parenostre és la pregària central del Cristianisme. A diferència d’altres oracions, va ser directament ensenyada per Jesús; els Evangelis expliquen que quan els seus deixebles li van demanar com havien de pregar, Jesús els va ensenyar aquesta pregària. La trobam a l’Evangeli segons Mateu (6, 9-13) i, més breu, al de Lluc (11,2-4).
Les dues versions són semblants però diverses. A Mateu hi ha una petició de més: que es faci la teva voluntat, i la inicia així: Pare nostre del cel. Pare no inclou, en Mateu, solament intimitat, també inclou transcendència.
Déu és Pare, però és Pare del cel, transcendent, i és pare nostre, no pare meu. Aquests matisos són molt interessants i per això la tradició cristiana ha agafat la versió de Mateu i no la de Lluc.
Els dos evangelistes, atents a les seves comunitats, accentuen el més oportú. Lluc, remarca la pregària: Una vegada, Jesús pregava en un cert indret (11,1), i presenta Jesús parlant amb el Pare amb assiduïtat i intimitat tot retirant-se a la muntanya. Mateu, en canvi, posa la inflexió en el perdó: Perquè si perdoneu als altres les seves faltes, el vostre Pare celestial també us perdonarà les vostres, però si no els les perdoneu, el vostre Pare no us perdonarà les vostres (6,14).
Si ens fixam atentament en Mateu, accentuem de nou que li interessa parlar a la seva comunitat sobre el perdó. Tot el capítol 18 gira entorn d’aquest tema. A la pregunta de Pere: Senyor, quantes vegades hauré de perdonar al meu germà les ofenses que em faci? Set vegades? Jesús li respon: No et dic set vegades, sinó setanta vegades set (18, 21-22). El diàleg d’Abraham amb Déu, al text del Gènesi d’avui, és preciós: Per donareu el vostre poble si en ell hi trobau només 50, 45, 40,30, 20,10 justs?. I la resposta que Abraham rep és totalment misericordiosa: Els perdonaré per amor a aquests 10.
En Mateu, el Parenostre està situat al centre del Sermó de la Muntanya, capítols, 5, 6 i 7. Mateu s’adreça a judeocristians, i referint-se als fariseus, extremadament religiosos, recorda: Quan pregueu no sigueu com els hipòcrites, que els agrada posar-se drets i parlar a les sinagogues i a les cantonades de les places perquè tothom els vegi, ... En canvi tu, quan preguis, entra a la cambra més retirada, tanca’t amb pany i clau,... (Mt 6,5-6).
I aquest és el pròleg al Parenostre: I quan pregueu, no parleu per parlar, com els pagans: es pensen que amb la seva xerrameca es faran escoltar. No sigueu, doncs, com ells, que bé sap el vostre Pare de què teniu necessitat abans que li ho demaneu. Vosaltres, pregueu així: Parenostre del cel... (Mt 6, 7-8).
A vegades les nostres pregàries tendeixen a convertir-se en rutinàries. Per evitar la rutina, està bé meditar sobre elles per extreure’n el sentit profund del seu missatge. El Parenostre, per ser la principal de les pregàries, mereix ser viscuda conscientment i amb ganes. Prou ens convé asseure’ns, cercar i degustar un temps de quietud per a meditar seriosament cadascuna de les seves set peticions (i encara millor, cadascuna de les seves paraules cabdals) i la invocació que es troba a l’inici del Parenostre.
Tinguem
present que els deixebles s’apropen a Jesús i li diuen:
Ensenya’ns a pregar (Lc 11,1). No
li diuen, com es demanava als rabins i a Joan Baptista: Ensenya’ns una
pregària! Jesús, amb el Parenostre, satisfà la seva demanda
despertant-los el que realment interessa: viure en actitud de
pregària. Jesús, jueu piadós, vivia
el Shemà: Escolta Israel, el Senyor és el nostre Déu, el Senyor
és l’Únic, estima el Senyor amb tot el cor, amb tota
l’ànima,
amb totes les forces (Dt 6,4-5). Regalant-nos el Parenostre, Jesús ens diu a cau d’orella: Deixau
que Déu sigui Déu; deixau que Ell sigui el tot de la vostra vida.
José
Antonio Pagola, prevere i teòleg, ens feia observar
que el Parenostre el resam tots els cristians, però no parla de Crist. Es
resa a totes les esglésies, però no se’n menciona cap. Els catòlics la
pronunciam a cada celebració de l’Eucaristia, però no parla de cap religió. El Parenostre és una pregària oberta,
una pregària sense fronteres.
Jesús
ens convida a que la pregària sigui directe. No es
devia trobar prou còmode amb la que es resava a la Sinagoga, el Kadish, i que expressa:
Que sigui engrandit i santificat el seu gran nom en el món que ha
creat segons la seva voluntat; i que estableixi el seu Regne en vida vostra
i en els vostres dies, en vida de tota la casa d’Israel, prest i en un temps
proper. El kadish es una de les
pregàries principals de la religió jueva. El seu text està escrit quasi per complert
en arameu.