Diumenge 33 (B) de durant l'any
Text de l'Evangeli (Mc 13,24-32): En aquell temps, Jesús digué als deixebles: «Aquells dies, després de la tribulació, el sol s'enfosquirà i la lluna ja no farà claror; les estrelles aniran caient del cel i els estols celestials trontollaran. Aleshores veuran el Fill de l'home venint entre núvols amb gran poder i majestat. I llavors Ell enviarà els àngels a reunir els seus elegits des dels quatre vents, de l'extrem de la terra a l'extrem del cel.
»Mireu la figuera i apreneu-ne la lliçó: quan les seves branques es tornen tendres i comença a treure fulla, coneixeu que l'estiu és a prop; igualment, quan veureu que succeeix tot això, sapigueu que Ell és a prop, que ja és a les portes. Us asseguro que no passarà aquesta generació sense que tot això hagi succeït. El cel i la terra passaran, però les meves paraules no passaran. D'aquell dia i d'aquella hora, ningú no en sap res, ni els àngels del cel ni el Fill, sinó tan sols el Pare».
HOMILIA
Esteim quasi al final de l’any litúrgic. Diumenge proper, dia 21, celebrarem el Dia de Crist Rei, darrer diumenge d’aquest any, cicle B. I, com és lògic, l’accent de les lectures d’avui, ens acompanya a tenir present el final, el final del món, el final de la nostra vida.
Tenir present el nostre final, no ens ha d’intranquil·litzar. Ja ho sabem que tot el que neix mor. I com més anys tenim, més ho sabem. La mort no tan sols forma part de qui viu, sinó que, hi açò és el que hem de tenir present, ha d’orientar la nostra vida present constantment.
Si la nostra vida té un final, què és el que més importa tenir present d’ella? Què és el que ha de ser motiu de la nostra màxima atenció, i què és el que no mereix que ens pertorbi com a massa.
El que ha de tenir sentit per noltros i ens hem de preocupar per cuidar-ho, és: Res ens ha de pertorbar tant que ens la faci perdre
Observem, només què ens diuen les lectures d’avui, i què ens diu la nostra experiència diària.
*Les lectures ens diuen:
-La del profeta Daniel, primera lectura: Miquel, cap de la força del cel, vetlla pels fills de Déu i els salva de les seves contrarietats, desgràcies. Miquel recorda a tots els qui van conduint el poble de Déu pel bon camí, que la seva vida i la seva mort brillaran per sempre com estels.
Així, què ens ha d’interessar, vivint? Dues coses:
Reconèixer que Déu ens acompanya enmig de les nostres adversitats
Reconèixer que entre noltros brillen com estels, els qui ens van conduint pel bon camí.
-Segons la primera lectura, res més ens ha d’interessar “absolutament!”. Ni les adversitats, ni les contrarietats, ens han de fer perdre el gust del viure. Déu ens acompanya. Caminem pel bon camí. No perdem ni l’esperança ni la pau.
-I la lectura de l’evangeli, sant Marc 13, 24-32, ens recorda: Pensau que el cel i la terra passaran, passarà també la nostra, però la Paraula de Déu no passarà.
Passaran les nostres contrarietats i problemes. Passaran, s’acabaran, tantes coses que ens pertorben. Però sempre sentirem -si hi prestam atenció amb ganes- que Déu ens acompanya i que hem d’encertar el camí de la confiança amb ell.
*I què ens diu la nostra experiència diària?
Quan escoltam a algú que passa adversitats i té confiança en Déu, sentim paraules i vivim actituds que ens condueixen pel bon camí. Aquests dies he sentit:
-Algú que ha perdut la seva dona, encara jove, i ha quedat tot sol, sense fills, m’ha dit: Sí, confii amb els meus familiars i amics. Però sobretot em sent acompanyat per la fe.
-Algú a qui li han detectat càncer, i càncer en situació greu: Estic en mans de Déu i visc en pau.
Tinguem present les paraules que hem escoltat just abans de proclamar l’evangeli i que pertanyen a l’evangeli de Lluc capíyol 21:
“Estigueu alerta pregant en tota ocasió perquè us pugueu mantenir drets davant el Fill de l’Home”.
Preguem, i mantinguem-nos drets: vigilant i sense perdre l’esperança.