Diumenge 30 (B) de durant l'any
Text de l'Evangeli (Mc 10,46-52): En aquell temps, Jesús sortí de Jericó amb els deixebles i molta gent. El fill de Timeu, Bartimeu, cec i captaire, s'estava assegut vora el camí. Va sentir dir que passava Jesús de Natzaret i començà a cridar: «Fill de David, Jesús, tingues pietat de mi!». Tothom el renyava perquè callés, però ell cridava encara més fort: «Fill de David, tingues pietat de mi!». Jesús s'aturà i digué: «Crideu-lo». Ells van cridar el cec dient-li: «Coratge! Aixeca't, que et crida». Ell llançà el mantell, es posà dret d'una revolada i se'n va anar cap a Jesús. Jesús li preguntà: «Què vols que faci per tu?». El cec respongué: «Rabuni, fes que hi vegi». Jesús li digué: «Vés, la teva fe t'ha salvat». A l'instant hi veié i el seguia camí enllà.
HOMILIA
Avui el profeta Jeremies escolta el que li diu Déu i ens ho comunica: Proclama que el Senyor ens salva! I accentua: Ens salva a tots!. I posa exemples perquè ens quedi clar: Salva cecs, coixos, mares que crien, persones que ploren i necessiten ser consolades...
I per què salva? Perquè és un pare (pare d’Israel), i noltros som (com Efraïm en aquell temps), els seus fills.
I el salm, la persona orant, conscient de que el Senyor salva, prega així (salm 125): És magnífic el que el Senyor fa a favor nostre, amb quin goig ho celebram!
Jesús, amb la seva forma de ser i d’actuar, certifica aquestes paraules que ens traspassa Jeremies i el salmista: Sortint de Jericó i trobant assegut a una vorera des camí a un cec que, demanant caritat, el crida dient-li: Jesús, Fill de David, compadiu-vos de mí!, el cura, el salva. El cura, el salva perquè ho demana en fe, en confiança.
La Paraula de Déu avui ens accentua dues coses:
Jesús salva, Jesús escolta, acompanya tothom.
Però escolta sobretot a aquells que criden desesperats perquè no tenen altra esperança que confiar en ell.
En època de Jesús, vivien sense esperar res dels altres perquè la societat els apartava de tothom: els cecs, coixos, leprosos i malalts mentals. Tots ells vivien la necessitat de demanar caritat, enfora de les ciutats, i viure segons el que rebien dels qui, lliurement, passaven per allà. Alguns fins i tot, ho veiem present avui en els deixebles, els feien callar perquè no els molestessin ni a ells ni a Jesús.
La Paraula de Déu ens demostra avui, a més i sobretot, que la fe ens empeny a superar barreres personals i socials per cridar l’atenció a una societat que, segons èpoques, va marginant a uns o a uns altres.
La Paraula de Déu avui em fa pensar que hem de prestar més atenció a tants que viuen més o manco marginats per la societat d’avui i per alguns de la classe política. Podem pensar:
-Amb tants emigrants que moren mentre intenten arribar a les nostres costes.
-En tots aquells que han de tocar a les portes de Càritas perquè no tenen altra alternativa si volen seguir vivint amb una certa dignitat.
-En tantes mares que crien i tenen necessitat de sentir-se recolzades familiarment i socialment.
-En persones que es troben davant infermetats greus i que necessiten forta dosis d’ànim, d’acompanyament positiu, i de sentir-se útils i necessaris.
Avui l’Església ens demana que prestem atenció i donem gràcies a totes aquelles persones que es dediquen a atendre necessitats diverses. A tots aquells que es fan missioners de la Bona Nova de la salvació. En podem tenir avui present un munt:
- Pares i mares que valoren cadascun dels seus fills amb les seves diverses capacitats.
- Personal sanitari que viuen la seva professió amb un gran alt de vocació i saben acompanyar adequadament, animant sempre a qui més pateix.
- Persones que entreguen la seva vida entre els pobres dels països pobres, o entre els pobres dels països més o manco rics.
Preguem per tots ells que són autèntics missioners de la Bona Nova, i preguem perquè mai deixem de banda diverses necessitats de persones que tenim ben a prop.