Diumenge 29 (B) de durant l'any
Text de l'Evangeli (Mc 10,35-45): En aquell temps, Jaume i Joan, els fills de Zebedeu, s'acostaren a Jesús i li digueren: «Mestre, voldríem que ens concedissis el que et demanarem». Jesús els preguntà: «Què voleu que faci per vosaltres?». Ells li respongueren: «Concedeix-nos de seure amb tu a la teva glòria l'un a la teva dreta i l'altre a la teva esquerra». Jesús els contestà: «No sabeu què demaneu. ¿Podeu beure la copa que jo beuré o ser batejats amb el baptisme amb què jo seré batejat?». Ells li respongueren: «Sí que podem». Jesús els digué: «Prou que beureu la copa que jo beuré i sereu batejats amb el baptisme amb què jo seré batejat; però seure a la meva dreta o a la meva esquerra, no sóc jo qui ho ha de concedir: hi seuran aquells per a qui Déu ho ha preparat».
Quan els altres deu ho sentiren, es van indignar contra Jaume i Joan. Jesús els cridà i els digué: «Ja sabeu que els qui figuren com a governants de les nacions les dominen com si en fossin amos, i que els grans personatges les mantenen sota el seu poder. Però entre vosaltres no ha de ser pas així: qui vulgui ser important enmig vostre, que es faci el vostre servidor, i qui vulgui ser el primer, que es faci l'esclau de tots; com el Fill de l'home, que no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom».
HOMILIA
Quina és la nostra esperança? Que l’amor de Déu no ens deixi mai. I que no ens deixa mai l’amor, l’estimació de Déu present en l’estimació dels altres: en l’estimació que vivim a la família, a la parròquia, entre amics...
Preguem avui i desitgem que no visquem mai exclosos de tota experiència de bon amor, de bona amistat.
Per pròpia experiència reconeixem, com deia s’altre dia algú a un grup: Que la soledat és molt dura!
Aprofundint en l’amor, prou experimentam que quan estimam, patim. No hi ha amor sense patiment.
Quins pares no pateixen pels seus fills?
Quins amics no pateixen per una persona amiga que viu dificultats?
Quina Parròquia pot viure la seva credibilitat sense Càritas? Sense atendre les persones grans i malaltes? Sense cuidar i acompanyar els joves i les famílies? Sense tenir les seves portes obertes als necessitats?
No hi ha amor sense patiment! Per què? Per què han de patir els pares, els fills, els germans, els amics, una parròquia, els responsables de comunitats, entitats i pobles? Per què l’amor ha d’anar unit al patiment?
No ho sabem respondre. Sembla ser que el patiment és marca de la casa. Marca de la nostra naturalesa, de la nostra manera de ser. Patim perquè estimam, i patim, també, quan no estimam o quan no ens sentim estimats.
No podem evitar el patiment. El patiment sorgeix sempre tant quan estimam com quan vivim soledat. Resulta ser que el patiment dóna sentit a la vida, dóna un sentit de felicitat especial, sols quan és producte de l’amor i no de la soledat.
Per açò Déu és amor. Per açò Déu és Trinitat i no soledat. Per açò Déu s’ha encarnat i s’ha fet un més en Jesús perquè estima, perquè no pot viure sense atendre tot el que ha sortit de les seves mans. Per açò:
-La lectura d’avui del llibre d’Isaïes ens diu: Gràcies al sofriment de la seva ànima ara veu la llum; el just, en les penes que ha sofert, ha fet justos als altres, després de prendre damunt d’ell les culpes d’ells.
-Per açò la carta als cristians hebreus, segona lectura, també diu: El gran sacerdot que tenim -es refereix a Jesús- ha estat provat en tot. Demanem-li que ens concedeixi l’auxili que necessitam.
-Per açò l’evangeli d’avui, no ens aconsella absolutament seguir als qui cerquen primeres cadires o èxits a costa dels altres, sinó a aquells qui serveixen als altres. A aquells que, com Jesús, no cerquen ser servits sinó servir.
Per què la vida és així? Poc importa. La qüestió és que tot és com és: sense amor no hi ha ningú que visqui feliç, i sense amor no hi ha patiment.
Trobem sentit al patiment fruit de l’amor. El patiment fruit de l’amor ens regala pau i sentit. Vulguem acollir el patiment que és fruit de l’amor. Optem per a ser servidors de la família, de la societat, de l’Església...
No hi ha alegria a l’ànima, no hi ha sentit a la vida, sense compromís a favor dels altres.
Examinem si patim perquè estimam o perquè hem deixat d’estimar, de servir, de viure compromisos familiars, socials, parroquials, eclesials...