Text de l'Evangeli (Mc 10,2-16): En aquell temps, se li van atansar uns fariseus. Volien posar-lo a prova i li preguntaren si és permès a un home de divorciar-se de la seva dona. Ell els va fer aquesta altra pregunta: «Què us va ordenar Moisès?». Li respongueren: «Moisès va permetre de donar a la muller un document de divorci i fer-la marxar». Jesús els digué: «Moisès va escriure aquesta norma per la vostra duresa de cor. Però, des del principi de la creació, Déu els va fer home i dona. Per això l'home deixa el pare i la mare per unir-se a la seva dona, i tots dos formen una sola carn. Per tant, ja no són dos, sinó una sola carn. Allò que Déu ha unit, que l'home no ho separi. Un cop a casa, els deixebles tornaren a preguntar-li sobre això mateix. Jesús els diu: «El qui es divorcia de la seva dona i es casa amb una altra, comet adulteri contra la primera, i si la dona es divorcia del seu home i es casa amb un altre, comet adulteri».
Avui ens ha de quedar clar aquest missatge bíblic: No és bona la soledat humana!. No és bo que algú se senti tot sol, sense que algú l’acompanyi, l’escolti, el saludi, el visiti, es preocupi per ell.
En aquesta societat nostra on cada vegada la soledat afecta més persones i l’individualisme i l’autosuficiència es van imposant en les relacions socials, facem cas d’aquesta missiva bíblica i concretem-la:
-No és bo deixar a les persones grans fora del nostre organigrama personal: pares, avis, persones que viuen als geriàtrics...
-No és bo deixar de visitar persones que pateixen una infermetat i no poden sortir de casa, d’una clínica...
-No és bo no saludar-nos quan, caminant, transitam per qualsevol carrer, o entram a qualsevol super, botiga, farmàcia, parròquia...
-No és bo no acompanyar en el diàleg i a la reflexió constant als fills i néts quan es van orientant en la vida i organitzant la seva personalitat.
-No es bo descuidar l’ambient familiar, o l’entorn escolar o esportiu dels fills i filles.
-No és bo viure una fe, una espiritualitat, una religiositat al marge dels altres, sense descobrir el valor de la comunitat.
La soledat no és bo per a ningú. Convé que hi hagi algú al nostre costat i que formi part de la nostra mateixa carn i os. Que sigui un com noltros mateixos. Algú capaç de compartir els nostres sentiments, les nostres reflexions, els nostres estats d’ànim, les nostres il·lusions i preocupacions, les nostres alegries i penes, la nostra fe.
El qui ens ha creat a tots, Déu, ho té tan clar que no ens convé que visquem sols, que ell mateix –com ens diu avui la carta als hebreus- s’ha fet un més entre noltros i ens ha acompanyat. Jesucrist -Déu encarnat- ha viscut en família i sempre va sentir la seva mare a prop. Ell mateix, ha acompanyat, s’ha relacionat amb tothom: autoritats i poble, però d’una manera especial als més abandonats, als qui patien més soledat: malalts, viudes, pecadors, invàlids, gent abandonada enmig d’un camí, infants...
No siguem egoistes quan les coses ens van bé. Siguem sempre germans. Persones capaces d’entendre que no podem viure si no és “units” als altres. Sense els altres la nostra vida perd la seva qualitat humana i perd el seu sentit.
Aprenguem a conviure.
Evitem ruptures
Siguin fidels les nostres relacions en tots els àmbits
Posem alegria al món essent bons amics, bons companys, excel·lets pares, cordials avis, agraïts fills.