Diumenge 3 (B) de Quaresma
Text de l'Evangeli (Jn 2,13-25): Era a prop la Pasqua dels jueus, i Jesús va pujar a Jerusalem. En el recinte del temple va trobar els venedors de vedells, de moltons i de coloms, i els canvistes asseguts als seus llocs. Llavors es va fer un fuet de cordes i els tragué tots fora del temple, tant els moltons com els vedells. Va tirar per terra les monedes dels canvistes i els va abocar les taules; i digué als venedors de coloms: «Traieu això d'aquí! No convertiu en mercat la casa del meu Pare!». Els seus deixebles recordaren allò que diu l'Escriptura: «El zel del teu temple em consumeix».
Llavors els jueus el van interrogar: «Amb quin senyal ens demostres que pots obrar així?». Jesús els contestà: «Destruïu aquest santuari, i en tres dies l'aixecaré». Els jueus replicaren: «Aquest santuari ha estat construït en quaranta-sis anys, i tu el vols aixecar en tres dies?». Però Ell es referia al santuari del seu cos. Per això, quan va ressuscitar d'entre els morts, els seus deixebles recordaren que havia dit això, i van creure en l'Escriptura i en la paraula de Jesús.
Mentre era a Jerusalem durant els dies de la festa de Pasqua, molts, veient els senyals prodigiosos que feia, van creure en el seu nom. Però Jesús no es fiava d'ells, perquè els coneixia tots i no necessitava que ningú li digués què són els homes: ell sabia prou què hi ha en el cor de cadascú.
Mentre era a Jerusalem durant els dies de la festa de Pasqua, molts, veient els senyals prodigiosos que feia, van creure en el seu nom. Però Jesús no es fiava d'ells, perquè els coneixia tots i no necessitava que ningú li digués què són els homes: ell sabia prou què hi ha en el cor de cadascú.
Homilia
Vivim aquest temps assumint moltes normes i lleis que afecten a la nostra vida quotidiana, a la nostra mobilitat i fins i tot a la nostra manera de fer feina i relacionar-nos. Lleis sobre hores de poder sortir es carrer i tornar a casa, sobre amb qui pots o no pots compartir taula, sobre relacions, abraçades, besades; sobre comerços, bars, esglésies...
I em deman: Què és el que aprenem de tot açò? Possiblement el que aprenem o ens convé aprendre és que la salut dels altres és més important que la nostra mateixa salut. Si hi reflexionam de ver, descobrim que en el fons allò que realment importa és reconèixer que en la nostra vida sempre hem de tenir present un límit: fer mal a un germà.
És cert que hi ha moltes lleis que ronden en torn nostre: Lleis en aquest temps de pandèmia, lleis de tràfic, lleis de mercat, normes de convivència..., però que mai se’ns oblidi que la llei que les ha d’abraçar a totes les altres, i la que ha de dirigir la nostra vida constantment només és una: La llei de l’amor! La llei de la passió a favor dels altres.
Aquesta llei ens arriba concretada i explicada en els deus manaments que el llibre de l’Èxode, capítol 20, recull de tota l’experiència del poble d’Israel i que l’escriptor bíblic, en aquest cas, afirma que Déu va donar a Moisès en el Sinaí. Aquestes deu normes són les úniques que Déu dóna directament al poble. Totes ses altres, Déu les dóna al poble per mitjà dels patriarques, profetes, jutges, llibres de saviesa bíblica...
Són lleis, aquests deu manaments, donades a un poble, a una societat que aspira a deixar l’esclavitud i a viure “lliure”. Lliure de falsos deus, d’ídols sense importància, i de coses que mai ens deixaran satisfets.
Són normes, són lleis, (passió pel germà, pel seu benestar i pel seu ben-ésser) que no convencen, com ens recorda sant Pau avui a la seva primera carta als cristians de Corint, capítol 1r., als jueus que el que desitgen per arribar a ser creients són “signes”, “senyals”, “evidències”; tampoc convencen als grecs, a la cultura hel·lènica (d’aquell temps) que el que volen és entendre, trobar un per què i un per a què en tot. “Passió pel germà” és l’actitud superior a tota altra que reclama evidències o reclama satisfacció mental, lògica.
Qui vol conèixer aquest camí que condueix a la felicitat (passió pel germà), ha de respectar el dissabte, el repòs, el silenci, el descans, la meditació, la pregària (com mos diu el llibre de l’Èxode), o el temple, l’espai sagrat, la persona de Jesús, com ens diu l’evangeli.
La llei màxima a favor de la història no es descobreix ni a l’escola, ni a la universitat, ni en els mitjans de comunicació. Es descobreix en el silenci en tu mateix on Déu assenyala: “Estima els altres com t’estimes a tu mateix” “Estima als altres com Jo t’estim”.
L’única llei que ens farà feliç, és la llei de l’amor.
I em deman: Què és el que aprenem de tot açò? Possiblement el que aprenem o ens convé aprendre és que la salut dels altres és més important que la nostra mateixa salut. Si hi reflexionam de ver, descobrim que en el fons allò que realment importa és reconèixer que en la nostra vida sempre hem de tenir present un límit: fer mal a un germà.
És cert que hi ha moltes lleis que ronden en torn nostre: Lleis en aquest temps de pandèmia, lleis de tràfic, lleis de mercat, normes de convivència..., però que mai se’ns oblidi que la llei que les ha d’abraçar a totes les altres, i la que ha de dirigir la nostra vida constantment només és una: La llei de l’amor! La llei de la passió a favor dels altres.
Aquesta llei ens arriba concretada i explicada en els deus manaments que el llibre de l’Èxode, capítol 20, recull de tota l’experiència del poble d’Israel i que l’escriptor bíblic, en aquest cas, afirma que Déu va donar a Moisès en el Sinaí. Aquestes deu normes són les úniques que Déu dóna directament al poble. Totes ses altres, Déu les dóna al poble per mitjà dels patriarques, profetes, jutges, llibres de saviesa bíblica...
Són lleis, aquests deu manaments, donades a un poble, a una societat que aspira a deixar l’esclavitud i a viure “lliure”. Lliure de falsos deus, d’ídols sense importància, i de coses que mai ens deixaran satisfets.
Són normes, són lleis, (passió pel germà, pel seu benestar i pel seu ben-ésser) que no convencen, com ens recorda sant Pau avui a la seva primera carta als cristians de Corint, capítol 1r., als jueus que el que desitgen per arribar a ser creients són “signes”, “senyals”, “evidències”; tampoc convencen als grecs, a la cultura hel·lènica (d’aquell temps) que el que volen és entendre, trobar un per què i un per a què en tot. “Passió pel germà” és l’actitud superior a tota altra que reclama evidències o reclama satisfacció mental, lògica.
Qui vol conèixer aquest camí que condueix a la felicitat (passió pel germà), ha de respectar el dissabte, el repòs, el silenci, el descans, la meditació, la pregària (com mos diu el llibre de l’Èxode), o el temple, l’espai sagrat, la persona de Jesús, com ens diu l’evangeli.
La llei màxima a favor de la història no es descobreix ni a l’escola, ni a la universitat, ni en els mitjans de comunicació. Es descobreix en el silenci en tu mateix on Déu assenyala: “Estima els altres com t’estimes a tu mateix” “Estima als altres com Jo t’estim”.
L’única llei que ens farà feliç, és la llei de l’amor.