Diumenge 2 (B) de Quaresma
Text de l'Evangeli (Mc 9,2-10): En aquell temps, Jesús prengué amb ell Pere, Jaume i Joan, se'ls endugué a part tots sols dalt d'una muntanya alta i es transfigurà davant d'ells; els seus vestits es tornaren resplendents i tan blancs que cap tintorer del món no hauria pogut blanquejar-los així. Llavors se'ls va aparèixer Elies amb Moisès, i conversaven amb Jesús.
Pere digué a Jesús: «Rabí, és bo que estiguem aquí dalt. Hi farem tres cabanes: una per a tu, una per a Moisès i una altra per a Elies». No sabia pas què deia, d'esglaiats que estaven. Llavors es formà un núvol que els anà cobrint, i del núvol va sortir una veu: «Aquest és el meu Fill, el meu estimat; escolteu-lo». Però de sobte, mirant al seu voltant, ja no veieren ningú més, sinó Jesús tot sol amb ells.
Mentre baixaven de la muntanya, Jesús els va manar que no expliquessin a ningú allò que havien vist, fins que el Fill de l'home hagués ressuscitat d'entre els morts.
HOMILIA
Aquesta història ens vol dir, almanco dues coses.
1.Cap fill serà mai sacrificat com fins ara, en temps d’Abraham, era costum fer-ho per aquietar la ira dels déus. El Déu cristià no vol que sacrifiquem els fills, el que vol és que els eduquem de cara a Ell que és un Déu Amor. Allò que vol, no són sacrificis externs, ofrenes, dons, regals, coses externes. El que vol és un cor “de carn” “tendre”, un cor capaç de mirar amb amor als altres i a Ell.
A partir d’aquest fet, pens: Com devia mirar Abraham al seu fill Isaac després d’aquesta experiència viscuda amb Déu? N’estic segur que amb un respecte i un amor molt mal d’expressar. El seu fill s’havia convertit per dues vegades (naixement i alliberat del sacrifici) “amb un do de Déu”, amb “un regal de Déu”. La seva dedicació propera, cordial, assenyada a favor d’Isaac devia ser total.
N’hem d’aprendre lliçó per a reconèixer quina ha de ser la nostra relació familiar: pares i fills, fills i pares. Tot ens és un do, un regal que hem de valorar i agrair.
2. La fe d’Abraham amb Déu és total. Segur que sacrificar el seu fill únic era per a ell anar contra tota lògica.
-Com podria creure que arribaria, com Déu li havia dit, a ser Pare d’un gran poble, si ara el mateix Déu, essent ja ell un home plenament madur, li demanava sacrificar el seu fill “únic”?
-Però Abraham que entén perfectament que en la nostra vida “la confiança en Déu” és del tot superior a les nostres idees, pensaments i conclusions, es predisposa a fer el que no entén tot i que “segueix confiant plenament en Déu”.
-L’exemple d’Abraham ens és avui magistral quan no pocs dels nostres familiars, amics, companys... sembla que deixen a Déu al marge de la seva vida perquè no troben resposta a moltes de les seves preguntes:
-Per què hi ha mal en el món?
-Per què moren persones joves?
-Per què avui el món universitari, els Mitjans de Comunicació, l’ambient en general, tenen a Déu callat, silenciat, mut?
Déu és Déu! I Abraham ens diu que confiar en Ell és superior que deixar que els nostres dubtes i preguntes sense respostes ens donin voltes, un dia i un altre, a dins nostre.
Confiem, confiem en Déu. Les èpoques, les persones, els pensaments, les modes... passen. Qui no passa mai, a pesar de tot, és Déu.
Déu ens mira amb amor i, noltros, amb el salm d’avui, el 115, li deim: Continuaré caminant entre els qui viuen a la presència del Senyor.