Diumenge 1 (B) de Quaresma
Text de l'Evangeli (Mc 1,12-15): En aquell temps, l'Esperit empenyé Jesús cap al desert. Hi va passar quaranta dies, temptat per Satanàs; s'estava entre els animals feréstecs, i els àngels el servien. Després que Joan fou empresonat, Jesús anà a Galilea i anunciava la bona nova de Déu. Deia: «S'ha complert el temps i el Regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu en la bona nova».
HOMILIA
L’evangeli d’avui ens recorda: L’esperit va empènyer Jesús cap al desert i, allà, durant quaranta dies va ser temptat. Bona realitat per tenir present avui.
Quan tenim present la temptació de Jesús, la temptació que vam viure com humans des de l’inici (temptació d’Adam i Eva), ens trobam davant la temptació fonament de totes ses altres. “Sereu com a déus!”. Si no admeteu que sou limitats “sereu, us ho creureu, els déus del món” “tot estarà, tot ho voldreu tenir, a les vostres mans”.
Qui es creu un déu (com a país, o com a persona o cultura) és capaç d’explotar, de fer mal, de suprimir als altres. Pensem amb l’origen de tantes guerres mundials, territorials, culturals, racials... Ningú, ni junts amb altres, podem dominar res i ningú amb la nostra força, amb la nostra economia, per raó de la nostra cultura, raça o religió.
La temptació que ens segueix, any rere any, segle rere segle, és la mateixa, i no som capaços, junts, de vèncer-la: “No necessitau Déu. Voltros mateixos sou déus. No teniu límits. Podeu fer el que vulgueu!
Qui creu açò, qui creu que no té límits, qui creu que ell és capaç de fer i dir el que vulgui, és capaç també de crear una molt mala convivència. Qui no té límits, es capaç d’insultar, de crear pors, de fer malbé el que pertany als altres, a una comunitat, a una família, a un país... És creu tan autosuficient que ell, el seu grup, el seu país, la seva cultura... pot plantar cara als altres i insultar, violar, rompre, matar...
Les temptacions es vencen amb una bona educació: Som limitats, ens necessitam, ens hem de respectar. Necessitam fer no sols exercici físic, necessitam també fer exercici d’autocontrol (necessitam quaranta dies, tot un temps llarg de Quaresma, d’assaig, per dominar el nostre orgull o el nostre sentit d’inferioritat). I necessitam sobretot fer pregària. Reconèixer que sols Déu és Déu, i que noltros ens hem de posar a les seves mans. I l’hem d’escoltar quan ens diu: Sou fills de Déu, sou germans. Adorau a Déu, sigueu fraternals.
Durant aquests dies de quaresma, com a Parròquia ens hem proposat ja: “Viure”, no deixar-nos vèncer per les dificultats. El sol sempre surt després dels núvols. “Caminar!” avançar, no ser uns conformistes i seguir com abans, com sempre. “Respirar”, aturar-nos i respirar profundament per seguir avant. “Caminar junts”, fer-nos propers, sentir que els altres ens fan falta, que som limitats. I demà serem convidats a “permanèixer” amb el que anam acollint: viure, caminar, respirar...
Visquem Quaresma. No desaprofitem aquest temps per “aturar-nos”, “Autoavaluar-nos”, i “decidir” caminar junts amb els altres i amb Déu.