Diumenge XXVI (A) de durant l'any
Text de l'Evangeli (Mt 21,28-32): En aquell temps, Jesús digué als grans sacerdots: «Què
us en sembla? Un home tenia dos fills. Va anar a trobar el prim
»Quin d'aquests dos va fer la voluntat del pare?». Li responen: «El primer». Jesús els diu: «Us asseguro que els publicans i les prostitutes us passen al davant en el camí cap al Regne de Déu. Perquè vingué Joan per encaminar-vos a fer el que Déu vol, però no el vau creure. Els publicans i les prostitutes sí que el van creure; en canvi, vosaltres, ni després de veure això, no us heu penedit ni l'heu cregut».
HOMILIA
Avui he escollit com a frase principal de les lectures, aquesta de st. Pau: Tingueu els mateixos sentiments que heu vist en Jesucrist!
I quins són aquets sentiments? Sant Pau mateix els assenyala: Fortalesa d’ànima, amor que consola, afecte entranyable, compassió... I quina identitat donen aquests sentiments? St. Pau ens la recorda: Ell que era de condició divina es va fer no res, s’abaixà i es feu obedient fins a la mort i una mort de creu. Per açò Déu l’ha exalçat i li ha donat un nom que està per damunt de tot altre nom.
La humilitat, el servei, l’abaixament a favor dels altres és la identitat de Déu i és el que vol per a noltros. Per açò la primera lectura (Ezequiel. 18) ens recordarà quan ens queixam i diem: Què fa Déu perquè el món sigui millor del que és?: No és la vostra manera d’obrar i no la meva, la que va desencaminada? No és la vostra manera d’obrar que heu de corregir i de la qual, si hi ha cas, us heu de queixar? Actuam amb amor, afecte, compassió? Escoltam i imitam Déu?
Quantes vegades algú fa pagar a Déu el mal, l’egoisme que hi ha entre noltros. Gravem al cor aquestes paraules: No és la vostra manera d’obrar i no la meva la que va desencaminada? I sant Mateu ens recordarà les raons de perquè va desencaminada la nostra manera d’obrar: Ha vingut Joan amb la missió d’ensenyar-vos un bon camí, però vosaltres no l’heu cregut. Ens costa estimar, ser compassius...
Les lectures d’avui mos conviden a tenir present les nostres incoherències i contradiccions. Déu no pesa tant les paraules com les obres. Déu no mira les vegades que ens hem equivocat, sinó les vegades que hem sabut o no rectificar.
Quantes persones hi ha que parlen, critiquen, es creuen honrades i es vanaglorien de moltes coses, però després fan molt poc o res. És com aquell fill de la paràbola d’avui que va dir al seu pare que aniria a fer feina a la vinya (imitaria Déu) i després no hi va anar (no el va imitar).
Noltros qui diem tantes vegades que l’educació és important, educam? Que la pregària és important, pregam? Que la família, la Parròquia, la relació, Déu, és important.... els cuidam?