Diumenge XIV (A) de durant l'any
«T'enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè has revelat als senzills tot això que has amagat als savis i entesos. Sí, Pare, així t'ha plagut de fer-ho. El Pare ho ha posat tot a les meves mans. Ningú no coneix el Fill, fora del Pare, i ningú no coneix el Pare, fora del Fill i d'aquells a qui el Fill el vol revelar.
»Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, i jo us faré reposar. Accepteu el meu jou i feu-vos deixebles meus, que sóc benèvol i humil de cor, i trobareu el repòs, perquè el meu jou és suau, i la meva càrrega, lleugera».
HOMILIA 5 juliol 2020
Aprenguem avui que pregar no és un acte insignificant en la vida d’un cristià, perquè no és un acte insignificant en la vida de Jesús. Jesús prega, cerca moments de quietud per a dirigir-se a Déu i mantenir amb ell un diàleg obert i confiat. Ho fa en circumstàncies diverses. Quan després d’estar amb sa gent necessita moments de pau i tranquil·litat; prega en moments d’angoixa i passió; prega abans de la curació de persones que viuen febleses; prega per a donar gràcies i lloar Déu. La pregària és un art que surt espontàniament i constantment del cor d’una persona unida a Déu. Un Déu, que el creient el troba arreu i en les diverses ocasions.
Avui també, pregant, Jesús anomena a Déu, Pare. Pràcticament totes les pregàries de Jesús recollides en els evangelis invoquen Déu com a Pare: la pregària de Jesús, la pregària cristiana, és radicalment un pregària filial. Recordem les paraules del Parenostre. Una pregària on el fill reconeix la importància del seu Pare, el lloa i li dóna gràcies, i reconeixent les seves debilitats i, confiant amb ell, pidola acompanyament, atenció, ajuda.
Jesús avui lloa Déu que és Senyor, el creador del Cel i de la terra. El lloa i reconeix que el troba tant si mira el Cel amb la varietat de colors i estacions, com si mira a la terra amb tota la riquesa i varietat que troba entre els humans, els animals, les cares del camp, la magnitud de les muntanyes, la frescor del mar i dels rius ...
I pregant reconeix que aquesta descoberta de Déu present en tot i en tots, sols la capten els senzills. A Déu no el descobreixen aquells que es creuen savis i entesos, aquells que no reconeixen les seves limitacions, aquells que no saben reconèixer el misteri que hi ha en tot i sols parlen de la perifèria, de tot allò que ells en saben dir quatre paraules. Aquells que els costa dir que “no sabem” “no coneixem”, aquells que no saben viure en el silenci que respecta.
Prega, ens diu Jesús també avui, aquells que estan cansats i afeixugats. Aquells que, des de la seva experiència personal, reconeixen que són deixebles, aprenents, i no mestres. Aquells que saben demanar humilment perdó perquè reconeixen que Déu és benèvol de cor. Aquells que es dediquen als altres, viuen actitud de servei a favor de tants i, avegades, estan cansats. No sols pel treball que fan, també perquè es troben sols infonen esperança, coratge; intentant que les autoritats competents tenguin de ver, i no de paraula, atenció als més pobres.
Aquesta setmana hem viscut en el nostre poble circumstàncies difícils que ens han demanat entrar en pregària i viure les diverses cares de la pregària:
Hem viscut la cara de la pregària de la petició. Segur que tots hem pregat a favor de les quatre famílies que han sofert desgràcies prou significatives. Hem demanat que tenguin prou capacitat d’autosuperació per seguir tirant avant amb coratge i valentia.
Hem viscut la cara de la pregària de lloança. Segur que tots hem pregat lloant Déu pel testimoni que membres d’aquestes famílies mos han donat. Hem lloat Déu perquè entre noltros hi ha persones serenes i confiades que saben acompanyar a uns altres en moments d’angoixa i desànim.
I hem viscut la cara de la pregària d’acció de gràcies. Hem donat gràcies perquè acompanyant persones anam aprenent d’estar en la vida donant importància, com mos diu avui la segona lectura de sant Pau als cristians de Corint, a les coses que pertanyen a l’esperit i no a la carn, a les coses pròpies sols d’aquest món.
Demanem avui a Déu que sapiguem ser persones orants i no sols persones que de tant en tant fan pregàries. Que el nostre cor, la nostra mirada, el nostre pensament, la nostra voluntat estigui sempre prompte a donar gràcies a Déu, a lloar-lo i, també, a demanar-li el que surt d’un cor filial sabent que Déu Pare sempre està a punt per ell.