Diumenge XVI (A) de durant l'any
Text de l'Evangeli (Mt 13,24-43): En aquell temps, Jesús proposà a la gent aquesta altra
Els proposà encara una altra paràbola: «Amb el Regne del cel passa com amb el gra de mostassa que un home va sembrar en el seu camp: la mostassa és la més petita de totes les llavors; però, quan ha crescut, es fa més gran que les hortalisses i arriba a ser un arbre; fins i tot vénen els ocells del cel a fer niu a les seves branques».
Els digué una altra paràbola: «Amb el Regne del cel passa com amb el llevat que una dona va posar dins tres mesures de farina, fins que tota la pasta va fermentar».
Tot això, Jesús ho digué a la gent en paràboles, i no els deia res sense paràboles. Així es va complir allò que havia anunciat el profeta: «Obriré els llavis per parlar en paràboles, proclamaré coses que estaven amagades des de la creació del món».
Llavors deixà la gent i se'n va anar a casa. Els deixebles se li acostaren i li digueren: «Explica'ns la paràbola del jull sembrat en el camp». Ell els digué: «El qui sembra la bona llavor és el Fill de l'home. El camp és el món. La bona llavor són els qui pertanyen al Regne. El jull són els qui pertanyen al Maligne. L'enemic que ha sembrat el jull és el diable. La sega és la fi del món, i els segadors són els àngels. Així com arrenquen el jull i el cremen al foc, així passarà a la fi del món: el Fill de l'home enviarà els seus àngels a arrencar del seu Regne tots els qui fan caure en pecat i els qui obren el mal, i els llançaran a la fornal ardent; allà hi haurà els plors i el cruixit de dents. Llavors els justos resplendiran com el sol en el Regne del seu Pare. Qui tingui orelles, que escolti».
HOMILIA
La primera lectura és del llibre de la Saviesa, també conegut com el llibre de Salomó. És un llibre escrit en grec i que pertany a la cultura greca. Què vol que tinguem present? Que Déu sempre és misericordiós, ho va ser amb Israel quan el va alliberar de l’esclavitud d’Egipte i ho és ara quan mos demana que siguem humans i que ens ompliguem sempre d’esperança.
A la primera lectura l’acompanya avui es salm 85 que expressa amb tota claredat: “Vós, Senyor, Déu compassiu i benigne, lent per al càstig, fidel en l’amor, apiadau-vos de mi”.
St. Pau mos recorda que Déu amb noltros és compassiu i benigne perquè prou reconeix la nostra feblesa. Prou reconeix que necessitam de la seva ajuda, de la força de l’Esperit, a fi que també noltros, com és Ell, siguem humans, bons, i no perdem mai l’esperança.
Que necessitam d’ajuda ho reconeixem tots per pròpia experiència. Els fills la necessiten dels pares durant una època, i durant una altra època, els pares també la necessiten dels fills. Tots necessitam dels altres. Tots necessitam que la nostra societat estigui organitzada en bé de tots, a fi de que no ens manqui mai ni menjar, ni casa, ni vestit, ni mitjans de comunicació ... Som éssers necessitats, necessitam dels altres i necessitam de Déu. Què fariem sense els altres? Sense fontaners, manobres, fusters, mecànics, panaders, mestres, metges, ... Què faríem sense Déu? Sense poder obrir el cor a l’esperança, sense poder comunicar a algú el més íntim amb la seguretat que açò quedarà en secret entre noltros dos; sense poder creure que en Déu l’amor és converteix en una actitud possible i constant ...
Què faríem sense els altres i què faríem sense Déu quan, Jesús ens recorda amb la paràbola del blat i del jull que tot i que tinguem bona voluntat no poques vegades mos trobam en un entorn de dificultats greus a causa de falsedats, mentides, hipocresies, orgull, prepotències, violències, enemistats, ... de jull, de mala herba que creix al cotat nostre i que ens impedeix un creixement tranquil en el camí del bé?
Demanem avui a Déu que siguem prou humils per a reconèixer la nostra feblesa i la necessitat que tenim d’algú al nostre costat que ens ajudi i de Déu que ens atorgui la capacitat de no perdre mai l’esperança.
Necessitam dels altres, necessitam de Déu. Siguem prou llestos per a saber conviure i per a no perdre mai la nostra capacitat de resar. Resar a hora i a deshora. Resar, comunicar-nos amb Déu, constantment.