Diumenge XXVI (C) de durant l'any
Text de l'Evangeli (Lc 16,19-31): En aquell temps, Jesús digué als fariseus:
«Hi havia un home ric que portava vestits de porpra i de lli i celebrava cada dia festes esplèndides. Un pobre que es deia Llàtzer s'estava ajagut vora el seu portal amb tot el cos nafrat, esperant de satisfer la fam amb les engrunes que queien de la taula del ric; fins i tot venien els gossos a llepar-li les nafres.
»El pobre va morir, i els àngels el portaren al costat d'Abraham. El ric també morí i el van sepultar. Arribat al reialme de la mort, enmig de turments, alçà els ulls i veié de lluny Abraham, amb Llàtzer al seu costat. Llavors va exclamar: ‘Abraham, pare meu, tingues pietat de mi i envia Llàtzer que mulli amb aigua la punta del seu dit i em refresqui la llengua, perquè sofreixo terriblement enmig d'aquestes flames’. Abraham li respongué: ‘Fill, recorda't que en vida et van tocar béns de tota mena, mentre que Llàtzer només va rebre mals. Ara, doncs, ell troba aquí consol i tu, en canvi, sofriments. A més, entre nosaltres i vosaltres hi ha oberta una fossa tan immensa, que ningú, per més que vulgui, no pot travessar d'aquí on som cap a vosaltres, ni d'on sou vosaltres cap aquí’.
»El ric va insistir: ‘Llavors, pare, t'ho prego: envia'l a casa del meu pare, on tinc encara cinc germans. Que Llàtzer els adverteixi, perquè no acabin també ells en aquest lloc de turments’. Abraham li respongué: ‘Ja tenen Moisès i els Profetes: que els escoltin’. El ric insistí encara: ‘No, pare meu Abraham, no els escoltaran. Però si un mort va a trobar-los, sí que es convertiran’. Abraham li digué: ‘Si no escolten Moisès i els Profetes, tampoc no els convencerà cap mort que ressusciti’».
HOMILIA
Per açò, perquè els profetes tenen interès de que Déu sigui cercat, conegut i estimat, Amòs s’exclama en duresa contra els governants d’Israel i Judà, confiats en ells mateixos i en el luxe que els envolta. Els diu: Ai de voltros que viviu tranquils i segurs. Ai de voltros que us estirau en els sofàs i menjau vedells engreixats en els estables. Ai de voltros que beveu vi en grans copes i us ungiu amb els perfums més cars, i no us fa cap pena el desastre de les tribus de Josep.
Qui cerca i vol trobar Déu, dirà sant Pau al seu amic Timoteu: Ha de cercar fer sempre el que és just, el que és pacient, l’amor, la mansuetud, la fe,...
Què difícil és tenir fe, ser persones justes i pacients, si restam indiferents davant un pobre, davant qui està al nostre costat.
Divendres vaig anar a dinar al Seminari. Un capellà d’un altre poble va voler compartir taula amb noltros però duia una persona que s’havia trobat pel carrer i tenia gana, i no sabia on podia menjar. La presència d’aquell pobre compartint taula amb noltros, a jo almanco, em va ser motiu de fer-me moltes preguntes: Per què jo puc compartir taula cada dia i uns altres no? Alguns serem especials i tenim més drets que uns altres? Serem o no tots germans i hauran de canviar moltes coses? Per què pens tot açò? Qui m’ho fa pensar? Serà que som germans i Déu és el nostre Pare comú i ens inquieta quan ens fixam de ver amb qui està al nostre costat? Vivint tranquils, passant de tot, res ens inquieta i la fe no es desperta.
Avui, diumenge, és el Dia de la família cristiana, de la comunitat cristiana. És el Dia que ens demana superar tota temptació individualista, ens fa obrir ses portes de sa Parròquia de bat a bat, i ens fa sentir que tots sense excepció som cridats a compartir una mateixa taula.
Avui és un dia que normalment veiem al nostre costat persones que, com noltros, també acostumen sentir la crida, i els coneixem. Coneixem la seva cara, pot ser que, fins i tot, sapiguem més o manco per on viu o qui són els seus familiars. Però, coneixem el seu nom? Coneixem les seves circumstàncies per a fer, encara que sigui a dins del nostre interior, una pregària, una acció de gràcies a favor seu? Serem a vegades com el ric de l’evangeli d’avui que en vida ni s’havia adonat que a la porta de les seves celebracions esplèndides hi havia un pobre anomenat Llàtzer?
Ens hem de rescatar del nostre anonimat i hem de rescatar de l’anonimat a tants que tan sols vénen a celebrar l’Eucaristia durant l’estiu, o que vénen durant tot l’any, els dijous, per aconseguir viure un poc millor gràcies al que entre uns i altres compartim amb ells.
La indiferència, ens diu avui el profeta Amós, mata. L’Eucaristia dominical s’ha de convertir per a tots en escola on aprenguem a veure i a reconèixer l’existència dels qui passen al nostre costat, dels qui estan al nostre costat i no sabem ni tan sols el seu nom.
Tinguem ganes de convertir a tothom en “persona”. A tothom. Tant a aquells que passen cada dia al nostre costat anant a qui on sigui, com aquell que avui està al nostre costat en aquesta celebració Eucarística, com, també, aquell que toca a les nostres portes i no és que no tengui, per noltros, nom. És que ni tan sols té menjar, casa o amics.