Diumenge XVIII (C) 4/08/19
Text de l'Evangeli (Lc 12,13-21): En aquell temps, un de la gent digué a Jesús: «Mestre,
I els explicà una paràbola: «A un home ric, la terra li va donar molt. Ell pensava: ‘Què faré, si no tinc on guardar la meva collita?’. I es va dir: ‘Ja ho sé, què faré: tiraré a terra els meus graners, en construiré de més grans, hi guardaré tot el meu gra i els meus béns, i em diré a mi mateix: Tens molts béns en reserva per a molts anys; reposa, menja, beu i diverteix-te’. Però Déu li digué: ‘Insensat! Aquesta mateixa nit et reclamaran la vida, i tot això que has acumulat, de qui serà?’. Així passa amb el qui reuneix tresors per a ell mateix i no es fa ric davant de Déu».
HOMILIA
La primera lectura d’avui, el Cohèlet, anomenat eclesiastès per la Vulgata, té una visió negativa, escèptica de la vida. Ens diu: L’únic aspecte que ajuda a suportar l’existència és Déu mateix, tot allò altre és vanitat, inconsistent, fràgil. I va enumerant realitats a les quals ens aferram per trobar un sentit a la vida: feina, riqueses, béns, ... i no ens el donen.
La segona lectura, carta de st. Pau als de Colosses, insisteix en la mateixa idea quan diu: Cercau allò que és de dalt, on hi ha el Crist, no allò que és de la terra. St. Pau a les diverses cartes (Colossencs, Gàlates, Romans, Corintis) enumera un catàleg de vicis entre els quals destaca l’amor al diner que ens recorda Lluc 16,13: No podeu servir al mateix temps Déu i el diner.
A l’evangeli d’avui, tercera lectura (Lluc 12), Jesús fa una advertència al seu auditori: Guardau-vos de tota ambició de posseir riqueses. Aquesta mateixa nit et reclamaran el deute de la teva vida i tot açò que vols guardar, de qui serà?
Les persones, per bé o per mal, tenim una diferència amb els altres animals: som insaciables, sempre volem més. Els animals mengen, juguen i jeuen. Noltros no quedam mai prou satisfets. Déu ens ha fet així. St. Agustí ho dirà amb paraules belles: “Ens has fet per a tu, Senyor, i el nostre cor resta inquiet fins que no reposi en tu”.
Tots som convidats avui a veure quin és el nostre grau d’insaciabilitat. Son les riqueses? El benestar? El gastar més i més? La fama? El tenir un nom? Tenir poder sobre els altres?, ...
Avui la litúrgia ens diu que encara que no ens agradi pensar de tant en tant seriosament i serenament en la nostra mort, és un exercici molt sa. Ens ajuda a relativitzar moltes coses que vivim i que ens semblen insolubles o ens posen malament.
Arran d’aquestes lectures d’avui, anava pensant en el dia que moriré, que morirem. Les persones més properes faran es dol com noltros ho hem fet i fem amb altres. Vindran més o manco persones al nostre funeral. La roba que tenim anirà a Càritas i bona part al contenidor, així com també la majoria d’objectes personals. Si tenim diners i béns,aniran als hereus, i què bé si aconseguim que ningú es baralli per quatre cadires, quatre mobles o una casa. Passant alguns anys sols quedarem en el record d’aquelles persones que més contacte personal hem tingut. Record que s’anirà esborrant passant es temps.
Què és el que ens endurem més enllà de la mort? Des de la nostra fe creiem que: “Vita mutatur, non tollitur” “Magna pars miei mortem vitabit”. Si creiem que serem cridats a viure amb Déu, que és Amor, hem de pensar que només ens podrem endur al seu Regne definitiu allò que hi tengui a veure l’amor que hem viscut i el bé que hem fet: l’alegria i tot allò bo que hem compartit, el perdó que hem ofert, els valors que hem transmès, ...
En el moment del nostre darrer instant viurem amb goig el que hem regalat i ens sabrà greu actituds que hem volgut conservar i que en aquells moments no tindran cap pes. (Què m’importa haver estat ric, ...! (Pericu des magatzem); Ara encara dorm es carrer però he trobat feina a un restaurant, us convid a prendre alguna cosa a càrrec meu. Serà una manera de donar-vos gràcies (Un del Senegal que ve a demanar menjar es dijous)
De fet, tindrà pes el que haurem viscut a cada Eucaristia: Escolta a Déu, canvi d’actituds, ganes d’estimar més, compartir els béns,...
Donem gràcies per aquest moment viscut.