Diumenge II de Pasqua
Text de l'Evangeli (Jn 20,19-31): Al capvespre d'aquell mateix dia, que era diumenge,
Quan vingué Jesús, Tomàs, un dels Dotze, l'anomenat Bessó, no era allà amb els altres deixebles. Ells li van dir: «Hem vist el Senyor». Però ell els contestà: «Si no li veig a les mans la marca dels claus, si no fico el dit a la ferida dels claus i no li poso la mà dins el costat, jo no creuré pas!».
Al cap de vuit dies, els deixebles es trobaven altra vegada en aquell mateix lloc, i Tomàs també hi era. Estant tancades les portes, Jesús va arribar, es posà al mig i els digué: «Pau a vosaltres». Després diu a Tomàs: «Porta el dit aquí i mira'm les mans; porta la mà i posa-me-la dins el costat. No siguis incrèdul, sigues creient». Tomàs li va respondre: «Senyor meu i Déu meu!». Jesús li diu: «Perquè m'has vist has cregut? Feliços els qui creuran sense haver vist!».
Jesús va fer en presència dels seus deixebles molts altres senyals prodigiosos que no es troben escrits en aquest llibre. Els que hi ha aquí han estat escrits perquè cregueu que Jesús és el Messies, el Fill de Déu, i, creient, tingueu vida en el seu nom.
HOMILIA
I cada diumenge tenim present el primer diumenge cristià quan els deixebles estaven a casa, amb les portes tancades per por als jueus. ¿Què sentien a l’inici d’aquell primer diumenge? Tenien por, havien clavat en creu al seu mestre que era, per a ells, una desaprovació de Déu respecte a aquell home que ells es pensaven que era el Messies.
Una sensació més o manco igual pot ser visquin avui algunes cristians. El moment actual no és massa propici per l’experiència de fe de no pocs, ni per la celebració de l’Eucaristia.
Tant el silenci de Déu abans de la resurrecció, com el silenci de Déu que per alguns avui és real, no és un silenci ni real ni definitiu. Era i és un silenci provisional. Hi ha moments que sembla que Déu no intervé fins i tot quan maten al seu fill i el pengen a una creu.
Després del silenci (la seva mort en creu i el seu enterrament a una tomba), Jesús es torna a fer present com aquell que Déu Pare ha enviat realment: “Aquest és el meu fill estimat, escolteu-lo”. Jesús es presenta als deixebles per pacificar els seus cors: “Pau a vosaltres” els diu per tres vegades. I..., pacificant els seus cors, els diu: “Com el Pare m’ha enviat a mi, també jo us enviï a vosaltres”.
Tant els deixebles com nosaltres, som enviats enmig d’unes circumstàncies que no són fàcils. I som enviats per a transmetre pau i il·lusió. Pau, perquè servim a un Déu que és el sentit de la història, sigui o no reconegut per a d’altres. Il·lusió, perquè aquest anunci és certament il·lusionant, és l’únic anunci que de ver val la pena proclamar arreu.
I els deixebles ho entenen: Aquest és l’anunci prioritari per a escampar i per a viure personalment. I què fan? Posen els seus béns en comú perquè entre tots aquesta tasca es pugui realitzar; i es posen al servei dels altres, sobretot d’aquells que pateixen més febleses. Testimoni dels primers cristians que han de despertar en noltros la solidaritat a favor dels més pobres.
Viure en pau i il·lusionats, no és fàcil. No ho era en temps de la primera comunitat cristiana, ni ho és ara. És normal que sempre hi hagi entre noltros persones com Tomàs. Tomàs no és en absolut un cas estrany. Són molts els qui avui diuen, més o manco: “Si no li veig a les mans la marca dels claus, si no li fic el dit dins les ferides dels claus, i la mà dins el costat, no m’ho puc creure”. No és fàcil creure, tenir fe en Jesús si no mantenim una relació amb ell mitjançat la pregària. El contacte continuat amb Jesús fa dir a Tomàs; “Senyor meu i Déu meu!”. Sols el contacte continuat amb Jesús, vivint les 24 hores en ell, farà possible ser “creients i no incrèdults”
Jesús ens envia avui als qui som aquí, com ho va fer un altre temps i com ho ha fet durant tots els segles propis del cristianisme.
Entenguem que sols com més contacte tinguem amb ell més pau tindrem i més capacitats estarem per mantenir-nos fidels enmig de les proves que se’ns presenten l’avui.