Domingo VII (C) del tiempo ordinario 24/02/19
Texto del Evangelio (Lc 6,27-38): En aquel tiempo, Jesús dijo a sus discípulos: «Yo os digo a los que me escucháis: Amad a vuestros enemigos, haced bien a los que os odien, bendecid a los que os maldigan, rogad por los que os difamen. Al que te hiera en una mejilla, preséntale también la otra; y al que te quite el manto, no le niegues la túnica. A todo el que te pida, da, y al que tome lo tuyo, no se lo reclames. Y lo que queráis que os hagan los hombres, hacédselo vosotros igualmente. Si amáis a los que os aman, ¿qué mérito tenéis? Pues también los pecadores aman a los que les aman. Si hacéis bien a los que os lo hacen a vosotros, ¿qué mérito tenéis? ¡También los pecadores hacen otro tanto! Si prestáis a aquellos de quienes esperáis recibir, ¿qué mérito tenéis? También los pecadores prestan a los pecadores para recibir lo correspondiente.
»Más bien, amad a vuestros enemigos; haced el bien, y prestad sin esperar nada a cambio; y vuestra recompensa será grande, y seréis hijos del Altísimo, porque Él es bueno con los ingratos y los perversos. Sed compasivos, como vuestro Padre es compasivo. No juzguéis y no seréis juzgados, no condenéis y no seréis condenados; perdonad y seréis perdonados. Dad y se os dará; una medida buena, apretada, remecida, rebosante pondrán en el halda de vuestros vestidos. Porque con la medida con que midáis se os medirá».
HOMILIA
Què és el que el motiva a parlar amb imperatiu? El motiva tenir present que allò que avui demana viure no és de mínims, és de màxims. No és propi de persones que viuen indiferents o que passen de tot, o que es conformen en un “anar fent” sense posar ganes, passió, il·lusió.
Jesús ens demana aspirar a màxims. Ens reclama desitjar i viure seguint metes altes tot i que som conscients que arribarem només fins allà on puguem perquè som limitats i vivim discapacitats, però també som conscients que la gràcia de Déu actua en cadascú i ens ajuda.
Avui Jesús destrueix la vella llei del talió (Ex 21,24; Lv 24,30; Dt. 19,21 –Ull per ull, dent per dent, mà per mà, peu per peu, cremada per cremada, ferida per ferida, cop per cop) a tots els qui el volen seguir. Ell els demana, a partir d’ara, l’actitud contrària. De fet, el v. 31 és una regla d’or: “Feis als altres allò que voleu que els altres us facin”. Fórmula aquesta utilitzada ja per escriptors grecs del període clàssic com Heròdot, Isòcrates, Nicocles (segles IV-V abans de Crist).
Els imperatius “Estimau!” “Feis el bé”, ... marquen una nova manera de fer. No és suficient ser “justos” (Ull per ull, mà per mà, cop per cop, ...). Hem de ser compassius, magnànims, misericordiosos com ho és el nostre Pare del Cel.
Viure amb actitud d’aconseguir “màxims” -beneir els qui ens maleeixen, estimar els enemics, ...-, reconeixent qui com i com són, ens exigeix anar de la mà del perdó. No és fàcil proposar-nos metes altes sense tenir viva i present constantment en noltros l’actitud del perdó. Abisai, nebot de David, li costa entendre que David no acabi amb Esaú que el persegueix quan el té el seu abast.
Sempre, constantment -si pretenim viure exigint-nos el màxim-, hem de demanar perdó. Per açò vivim comunitàriament aquesta actitud quan formam part de l’assemblea eucarística. Ho tenim present quan la iniciam, en la pregària del Pare nostre, en la fracció del pa, amb el cant de l’Anyell de Déu, abans de combregar, ... Ho tenim present quan valoram el sagrament del Perdó. El perdó, al qual ens hi convida la Litúrgia, ha de dinamitzar la vida de la nostra comunitat.
El Papa, durant aquests dies, i conjuntament amb els Presidents de les diverses Conferencies Episcopals del món, demana perdó públicament pels pecats que feim els cristians. Si la nostra opció és de màxims, ens hem d’exigir ser cada dia més autèntics, ens hem de purificar tots, més i més. No ens hem de defensar dient que el pecat, tant d’un tipus com d’un altre, està present tant o més en les diverses esferes de la nostra societat. Quan un demana perdó, no ha de trobar la seva defensa acusant als altres. La seva defensa, la seva credibilitat, és admetre amb humilitat el seu pecat personal i/o comunitari i demanar perdó.
Acceptem la nostra realitat personal i eclesial. Quan actuam segons la llei del talió, demanem perdó. Quan amagam el nostre pecat perquè ens conformam amb actituds d’ètica insuficient, demanem perdó. Quan ens manca l’ètica, demanem perdó.
Confiant sempre amb el perdó de Déu, que no ens manqui mai el nostre desig de seguir els imperatius de Jesús que ens demanen santedat, que ens demanen actituds de màxims.