Diumenge VI(C) de durant l'any
Text de l'Evangeli (Lc 6,17.20-26): En aquell temps, Jesús amb els deixebles baixà de la
»Però ai de vosaltres, els rics: ja heu rebut el vostre consol! Ai de vosaltres, els qui ara aneu tips: vindrà dia que passareu fam! Ai de vosaltres, els qui ara rieu: vindrà dia que us doldreu i plorareu! Ai quan tota la gent parlarà bé de vosaltres: igualment feien els seus pares amb els falsos profetes!».
HOMILIA
Escoltant l’evangeli d’avui, la meta que Jesús ens proposa parlant en aquell temps a tots els seus seguidors i a una gran gentada tot mirant especialment als seus deixebles, és una meta alta: “Feliços els pobres, Feliços els qui ara passau fam, Feliços els qui ara plorau, Feliços si denigren el vostre nom, ... Alegrau-vos i feu festa, perquè la vostra recompensa és gran”.
Els cristians no som cridats a ser persones egoistes, som cridats a compartir. Els cristians no som cridats a ser unes persones indiferents o que passen de quasi tot, som cridats a tenir fam, a tenir ganes de Déu, de fraternitat, de pau, de transformació positiva de la societat i de l’Església, ... Els cristians no som cridats a ser unes persones fredes que no tenen sentiments, som cridats, com deia ja st. Pau, a plorar amb qui plora, a somriure amb qui somriu, ... Som cridats a viure com a nostre el que viuen tants i tantes que esperen una paraula amiga, algú que els acompanyi. I els cristians no som cridats a contentar a tothom, a quedar bé, ... Els cristians som cridats a transmetre i a viure el missatge de Jesús encara que açò ens passi, per part d’alguns, factura i ens diguin que som: ..., És igual què.
Trobant-nos amb els capellans al Toro, dimecres i dijous matí, per a revisar el nostre ministeri, teníem clar una cosa: En la nostra vida presbiteral i cristiana hi ha coses que són més o manco accidentals, però hi ha coses que són fonamentals. I el que és fonamental, essencial, és la nostra comunió amb Jesús. És fer-nos de Jesucrist, és ser de ver cristians. Cristians que, com Jesús, estem disposats a compartir, a tenir fam de millorar, a ser bons companys dels altres, a transmetre conviccions, criteris, experiències, ... que ens han tocat al cor.
S’altre dia una àvia, després d’haver batiat al seu nét, em deia amb ulls plorinyosos: “Estic molt contenta que el meu nét hagi entrat al club de l’espiritualitat”. Al club d’aquells que cerquen sobretot ser fidels a l’Esperit. Sentir el que l’Esperit ens diu a cau d’orella, a vegades com el vent suau, i altres vegades amb la força del vent del nord.
Sí!, la nostra meta és alta. Som cridats a ser “sants!”, a ressuscitar, com ens recorda avui st. Pau, per a viure eternament i intensament, amb Déu. Als cristians no ens treu gens ser uns mediocres!
Jeremies també ens ho recorda, amb altres paraules, a la primera lectura: “Malament opta aquell que sols es refia de l’ajut humà, que cerca fer-se fort fent pinya amb altres però oblidant-se, vivint enfora de Déu, passant de Déu, passar de la seva paraula i de l’experiència que valora Déu i que noltros coneixem gràcies a l’encarnació de Jesús. La nostra vida és Déu, la unió que hem de refermar constantment és la unió amb Déu.
Jesús ens diu en el fons del nostre cor i de la nostra consciència, pots fer més! A vegades diem: “Qui fa el que pot no està obligat a més!”. Tots podem fer un poc més del que bonament podem a favor de la transformació personal i social. Tots podem fer un poc més, amb l’ajuda de Déu.
La felicitat que ens proposa Déu, no està en plorar o riure, estar en estimar. Aquests dies passats, conversant amb alguns que pensen casar-se enguany, descobríem clarament que aquells que estimen es sacrifiquen, pateixen, viuen, pels qui estimen. I patir, viure, sacrificar-se per qui estimam, és font de felicitat. Sense patiment no hi ha experiència d’amor (Feliços els qui comparteixen, els qui passen fam, els qui ploren, ...). Qui estima, pateix. I qui pateix per algú, és perquè l’estima.
La pregunta que ens fèiem amb alguns que aquests dies ens revisàvem entorn d’aquests lectures bíbliques, és: Què puc fer jo a favor dels altres? Què puc fer a favor de la família, a favor dels amics, a favor dels qui compartesc la meva vida?
Quina sort si aquesta pregunta ens inquieta constantment tot cercant resposta. Tot cercant compromís. No hi ha vertader amor sense compromís.