Homilia diumenge 03 febrer 2019

Diumenge IV(C) de durant l'any 

Text de l'Evangeli (Lc 4,21-30): En aquell temps, Jesús, en la sinagoga de Natzaret,

començà dient-los: «Avui es compleix aquesta escriptura que acabeu d'escoltar». Tothom l'aprovava i es meravellava de les paraules plenes de gràcia que sortien de la seva boca. I deien: «¿No és el fill de Josep, aquest?». Ell els digué: «Ben segur que m'aplicareu aquella dita: ‘Metge, cura't a tu mateix!’. Tot el que hem sentit a dir que feies a Cafarnaüm, fes-ho també aquí al teu poble». I afegí: «Us asseguro que cap profeta no és ben rebut al seu poble. Més encara, us asseguro que en temps d'Elies, quan el cel es va tancar durant tres anys i sis mesos i una gran fam s'estengué per tot el país, hi havia moltes viudes a Israel, però Elies no va ser enviat a cap d'elles, sinó a una dona viuda de Sarepta de Sidó. I en temps del profeta Eliseu, també hi havia molts leprosos a Israel, però cap d'ells no fou purificat, sinó Naaman, de Síria».

En sentir això, tots els qui eren a la sinagoga es van omplir d'indignació; es van aixecar, el van empènyer fora del poble i el dugueren fins a un espadat de la muntanya sobre la qual era edificat el poble, amb la intenció d'estimbar-lo. Però Jesús va passar entremig d'ells i se'n va anar.

HOMILIA

      A la primera lectura d’avui descobrim com Déu escull Jeremies en un temps gens fàcil (temps en què Jerusalem i el seu temple seran destruïts) i, per açò, Déu li diu: “No tenguis por, .... t’assaltaran però no et podran abatre, perquè jo et faré costat per alliberar-te”.

      No tenguis por és una expressió que surt a la Bíblia unes 365 vegades. Déu no escull ni per dur a terme tasques fàcils, ni per dur-les a terme només durant temps més o manco còmodes. Cada temps de l’historia té ses seves dificultats, i cada tasca que hem de dur a terme reclama actituds ben elaborades: constància, voluntat, confiança, capacitat de remuntar, ...

      Front qualsevol vocació, qualsevol crida (paternitat, maternitat, sacerdoci, responsabilitat religiosa, cultural, política, ...), el salmista d’avui (salm 70), ens aconsella amb encert: 

      1.”Em vós m’empar, Senyor, que no tengui un desengany”. Vull complir la meva missió, confiant amb Vós. Tot sol, sols confiant amb les meves capacitats i voluntat, tindria un desengany. 

      2.”Sigau el meu castell de refugi”. Que en qualsevol hora i ocasió pugui trobar pau sentint-me a prop vostre. Que sigui amant de la pregària, de la trobada en Vós. Que no deixi mai de cercar i de fer-me amb un temps, el que convengui, perquè m’omplis de confiança. El salmista ja mos diu que Déu no ens evitarà les dificultats. Les dificultats són pròpies d’aquesta vida que és limitada, humana. El que sí ens regala Déu, i constantment, és l’oportunitat de trobar amb ell consol, pau, esperança. 

      3.Per açò, el salmista continua dient: “Vós sou la meva esperança. I ho sou des de petit”. Quina importància té en la nostra vida la presència dels nostres pares. Uns pares que no ens eviten les dificultats (perquè aquestes apareixen sempre durant les diverses èpoques de la nostra vida), i que, açò, sí, ens facin confiar, des de petits, a trobar la nostra pau a la vora de Déu. 

      4. I el salmista, feliç de la pau que sempre troba en Déu, ens diu avui, finalment: “D’un cap a l’altre del dia els meus llavis diran a tothom com m’ajudau”. El salmista ens comunica que hem de transmetre als altres el valor de la pregària. Qui l’ha descoberta i qui la viu, l’ha d’oferir als altres. I l’ha d’oferir tenint present les qualitats de l’amor que té qui sap acompanyar a uns altres per a descobrir el que és necessari: la paciència, la bondat, la veritat, l’esperança, la confiança, ... 

      I, segons la meva pregària, sabent que tots tenim una vocació, i que el compliment d’aquesta vocació no és gens fàcil perquè cap profeta, cap vocacionat és normalment ben rebut entre els seus, com ens diu l’evangeli d’avui, la pregària del salmista se’ns és presentada avui com urgent, com totalment necessària.

      Qui vol viure la seva vocació sense cansar-se, sense perdre el gust per ella, ... Qui la vol viure amb ganes, amb passió com recordava dimecres als pares de catequesi, ha de descobrir el valor de la pregària, del conversar amb Déu cada dia. De sentir que Déu ens acompanya i que fem camí tenint-lo sempre al nostre costat. 

      Preguem, preguem. La pregària ens és totalment necessària per a transmetre el missatge de l’evangeli en un entorn que avui, no poques vegades, viu d’esquena, a l’escolta, la reflexió, l’aprofundiment interior.