Diumenge XXXIII/A (Jornada mundial dels pobres)
«Mireu la figuera i apreneu-ne la lliçó: quan les seves branques es tornen tendres i comença a treure fulla, coneixeu que l'estiu és a prop; igualment, quan veureu que succeeix tot això, sapigueu que Ell és a prop, que ja és a les portes. Us asseguro que no passarà aquesta generació sense que tot això hagi succeït. El cel i la terra passaran, però les meves paraules no passaran. D'aquell dia i d'aquella hora, ningú no en sap res, ni els àngels del cel ni el Fill, sinó tan sols el Pare».
HOMILIA
A dins d’aquest context, la Primera Jornada portava aquest missatge “No estimem de paraula sinó amb obres”. Enguany, i en motiu de la Segona, que celebram avui, ens passa el Papa aquest altre missatge: “Aquest pobre cridà i el Senyor l’escoltà”. Es refereix a Bartimeu (Mc 10, 46-52).
El missatge del Papa d’aquest any, fonamentant-se en el salm 34,7, ens diu directe i clarament que estem cridats a escoltar i atendre les diverses situacions de patiment i marginació que viuen tants conciutadans. Ningú pot girar l’espatlla a qui pateix.
La primera lectura d’avui, de Daniel, ens diu clarament, que els justos, els qui atenen el clam dels pobres “resplendiran com la llum del firmament. Els qui hauran conduït el poble pel bon camí brillaran com els estels per sempre més”.
El Papa, tenint present els pobres, assenyala tots aquells que són perseguits en nom d’una falsa justícia, a qui viu oprimit per polítiques indignes d’aquest nom, a qui està atemorit per la violència. El clam del pobre expressa patiment i soledat, desil·lusió i esperança. Ho observam constantment si vivim atents a les notícies que se’ns comuniquen i si prestam atenció al nostre entorn.
El clam del pobre, diu el Papa, no pot caure en el buit. No podem seguir més aquesta cultura que ens mal educa, que ens obliga a mirar-nos al mirall i a preocupar-nos exclusivament de noltros mateixos.
El que passa, comenta el Papa amb valentia i sinceritat, és que malauradament sols fem cas, no poques vegades, de les veus que ens conviden a fer callar els pobres allargant i intensificant el seu patiment. Aquestes, són veus desassenyades i amb freqüència conduïdes per una fòbia cap els qui pateixen pobresa, als quals no sols els consideren indigents, sinó gent portadora d’inseguretat, d’inestabilitat, de desordre per a les rutines quotidianes i, per açò, mereixedors de refús i d’allunyament.
Els pobres no poques vegades ens fan nosa. Donar menjar a qui no en té, és més o manco fàcil si estem en condicions de compartir. Però escoltar la seva queixa, el seu per què estan amb aquestes condicions, la situació que els provoca viure així,... no és fàcil. Visitar algun malalt, entrar, conversar i tornar a sortir, és més o manco fàcil encara que a alguns els costi prou. Però tenir un malalt de fa temps a casa demana tenir una gran pau interior, un gran sentit de solidaritat, o un gran sentit de la realitat. El que avui els passa a ells, un dia ens pot passar a qualsevol de noltros. I no és fàcil, no. Tots els qui viuen aquesta situació han de ser reflexius, misericordiosos, realistes. Tenir criteris personals i solidaris entorn de la immigració, dels qui arriben en “pateres” a les costes dels nostres països, ens demana comprometre’ns a favor d’una situació mundial més justa per a tots.
Avui sent d’una manera especial el que sent no pocs dies. Em sap greu que la societat del benestar no es comprometi a parlar de l’educació fonamental que mereix tothom i que, una i altra vegada, plantegi, en el camp de l’educació, qüestions interessades que no cerquen consens sinó més conflictes socials. La pobresa en els plantejaments és la causa de la pobresa que patim en el camp educatiu.
“Hem après a volar com els ocells, a nedar com els peixos; però no hem après el senzill art de viure com a germans” (Luther King). És aquesta la més gran pobresa de la nostra societat actual. Societat que proclama constantment que és progressista i avançada. A tots ens aniria bé emprar correctament les paraules.
Retinguem les paraules de l’oració col·lecta d’avui: “Senyor que us puguem servir sempre amb el goig a l’ànima, perquè la felicitat només és plena, quan us servim a vós, autor de tots els béns”.