Diumenge XXXII/B 11 novembre 2018
Text de l'Evangeli (Mc 12, 38-44): En aquell temps, Jesús, instruint la gent, deia: «Aneu amb compte amb els mestres de la Llei. Els agrada de passejar-se amb llargues vestidures, que la gent els saludi a les places i que els facin ocupar els seients d'honor a les sinagogues i els primers llocs en els banquets. Devoren els béns de les viudes i fan veure que preguen llargament. Per això aquests seran judicats amb més rigor.
Jesús es va asseure davant la sala del tresor i mirava com la gent hi tirava diners. Molts rics hi tiraven molt. Llavors va arribar una viuda pobra que hi tirà dues petites monedes de coure. Jesús va cridar els seus deixebles i els digué: «Us asseguro que aquesta viuda pobra ha tirat al tresor més que tots els altres. Tots han donat el que els sobrava; ella, en canvi, ha donat el que necessitava, tot el que posseïa, tot el que tenia per a viure».
HOMILIA
Jesús estimava molt el temple com a casa d’Oració. Com a lloc on ens reunim tots els qui sabem que el nostre fonament és Déu i que és, segons ell, que hem de construir-nos. La nostra construcció personal ha de ser conforme al nostre fonament, Déu. Ho sentíem divendres a la Primera carta de st. Pere, cap. 1.
El Temple no ha de servir perquè alguns es llueixin sobre els altres. Perquè els rics visquin a costa de les almoines dels pobres. És el que diu Jesús avui a l’evangeli segons st. Marc.
Avui Jesús dóna una lliçó preciosa als seus deixebles i a tots noltros. Amb qui es fixa Déu? Es fixa amb qui presideix pel senzill fet de presidir? Es fixa amb qui llegeix lectures, canta, posa més euros a la col·lecta, ... No. Déu es fixa amb qui reconeix que només té a Déu com al seu defensor. Aquell que entra al Temple i tot ell, amb tot el que té, es posa en mans de Déu i, per açò, al servei dels altres.
Déu es fixa en la viuda de Sarepta que dóna tot el que té al profeta Isaïes. Déu es fixa amb el seu fill Jesucrist que s’ofereix amb sacrifici a favor de la salvació de tots, ens diu avui la carta als hebreus. Jesús es fixa amb la viuda pobre que va donar dues monedes i de les més petites pel servei de tots, era tot el que tenia.
Què és el que mira Déu quan es fixa en cadascú de tots els qui som aquí? Es mira si som capaços de donar-nos totalment als altres!!! Mira quina responsabilitat i entrega vivim els pares a favor dels fills. Mira quina responsabilitat i entrega vivim els capellans, a favor de tots. Mira, en definitiva, si mos posam de ver en mans de Déu i dels altres.
Aquest és el sentit més profund de l’Eucaristia que vivim, que l’Església celebra. Tots noltros hem entrat avui a st. Esteve tal com som, amb les nostres pobreses personals i econòmiques. Però el que diu mira és si confiam amb Ell totalment o no, i si de ver servim als altres amb tot el nostre cor.
Jo crec que avui hem de donar gràcies per tants i tantes que teniu interès pels altres i col·laborau amb Caritas, amb sa Creu Rotja, amb alguna Entitat que cerca el bé dels més pobres. Per tants que anau a visitar algú que quasi bé no surt de ca seva per vellesa o malaltia. Per tants i tantes que fan el que poden a favor de sa seva família, des poble, de sa Parròquia.
Crec que avui hem de sortir d’aquesta celebració amb una pregària dita molt sincerament: Senyor donem la capacitat d’entrega com la viuda de Sarepta i com la viuda de l’evangeli d’avui. Feis que aprengui a fer el bé sense mai esperar ser reconegut, que em donin les gràcies, que m’aplaudeixin. Jo sé que no és massa cosa el que puc fer. Però també sé que si ho pos a les teves mans tu ho multiplicaràs.