Dia litúrgic: Diumenge XXX (A)
Text de l'Evangeli (Mt 22,34-40): En aquell temps, quan els fariseus van saber que Jesús havia fet callar els saduceus, es reuniren tots junts, i un d'ells, que era mestre de la Llei, per provar-lo li va fer aquesta pregunta: «Mestre, quin és el manament més gran de la Llei?». Jesús li digué: «‘Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima i amb tot el pensament’. Aquest manament és el més gran i el primer. El segon li és semblant: ‘Estima els altres com a tu mateix’. Tots els manaments de la Llei i dels Profetes es fonamenten en aquests dos.
Comentari: Dr. Johannes VILAR (Köln, Alemanya)
«Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima i amb tot el pensament. Estima els altres com a tu mateix»
Avui, l'Església ens recorda un resum de la nostra “actitud de vida” («Tots els manaments de la Llei i dels Profetes es fonamenten en aquests dos»: Mt 22,40). Sant Mateu i sant Marc ho posen en boca de Jesucrist; sant Lluc, d'un fariseu. Sempre en forma de diàleg. Probablement li haurien fet al Senyor preguntes similars en altres ocasions. Jesús respon amb el començament del Shemà: oració composta per dues citacions del Deuteronomi i una del llibre dels Nombres, que els jueus fervents recitaven, si més no, dos cops al dia: «Escolta Israel! El Senyor el teu Déu (...)». Bo i recitant-la hom té consciència de Déu en el quefer quotidià, alhora que recorda el que és més important en aquesta vida: estimar Déu per sobre de tots els “deuets” i el proïsme com a un mateix. Després, en acabar el Sant Sopar, i amb l'exemple del lavatori dels peus, Jesús pronuncia un “nou manament”: estimar-nos com Ell mateix ens estima, amb “força divina” (cf. Jn 14,34-35).
Cal la decisió de practicar de fet aquest dolç precepte —més que comandament, és elevació i capacitat— en el capteniment amb els altres: homes i coses, treball i repòs, esperit i matèria, perquè tot és criatura de Déu.
D'altra banda, en ser amarats per l'Amor de Déu, que ens toca en tot el nostre ésser, restem capacitats per a respondre “divinament” a aquest Amor. Déu Misericordiós no solament foragita el pecat del món (cf. Jn 1,29), sinó que ens divinitza, som “partícips” (sols Jesús és Fill per Naturalesa) de la naturalesa divina; som fills del Pare en el Fill per l'Esperit Sant. A sant Josepmaria li agradava parlar de “divinització”, expressió que té arrelament en els Pares de l'Església. Per exemple, escrivia sant Basili: «Així com els cossos clars i transparents, quan reben la llum, comencen a irradiar llum per si mateixos, així també rellueixen els qui han estat il·luminats per l'Esperit. Això comporta el do de la gràcia, alegria interminable, permanència en Déu... i la fita màxima: la Divinització». Desitgem-ho!