Diumenge XXII
També avui, com diumenge passat, apareix a primer pla l’apòstol Pere. Però, mentre diumenge passat era admirat per la seva fe sincera en Jesús de qui afirma que “és el Fill de Déu”, avui, manifesta una fe immadura i molt vinculada a la “mentalitat d’aquest món”. El que no és gens estrany si no aprofundim en la identitat de Déu.
St. Pau, a la segona lectura, ho recorda a la comunitat cristiana de la Roma d’aquell temps: “No us faceu a l’estil del món present, sigau tal com Déu vol”. Aquesta expressió l’hem de sentir, l’hem de gravar constantment perquè no és fàcil no fer-nos a l’estil del món present.
Què demana el món present? Què demana Jesús?
El món present el veiem avui retractat en les paraules de Pere quan aconsella a Jesús que no vagi a Jerusalem, que no vulgui convertir la seva vida en un servei per als altres. I manco en un servei que tengui com a conseqüència el martiri, la mort en creu. El món present el veiem avui retractat en aquesta expressió de Pere: “De cap manera! Aquest no pot ser el vostre estil de viure”.
Pere reacciona segons la lògica humana i segons les expectatives que el poble d’Israel tenia en el Messies.
-Ells esperaven algú que els alliberaria de l’esclavitud de Roma. Com podria ser el Messies esperat qui seria matat, crucificat i, per açò, un perdedor, un frustrat?
-La lògica humana ens porta a frenar espontàniament a aquells que estimam, a fer una opció de vida a qui és vocacionat a servir als altres. Què passa normalment quan un fill o filla d’una de les nostres famílies manifesta les seves ganes de fer-se capellà o religiosa, de ser missioner o missionera... O fins i tot, què passa normalment quan a algú se li demana fer un servei gratuït a favor d’una activitat cultural, política, parroquial, eclesial, ...? No poques vegades es respon per part del seu entorn més immediat: “De cap manera! Açò no pot ser el teu estil de vida!”
És evident que Jesús i els apòstols, en boca de Pere, ens presenten avui dues maneres oposades de pensar i d’elegir. St. Pere, segons una lògica humana, està convençut de que Déu no pot permetre que el seu fill converteixi la seva vida en una forma de servei tan radical que serà màrtir, crucificat. Jesús, en canvi, està convençut que el seu Pare estima tant a tothom que no pot admetre que l’obra de les seves mans caigui en mans del maligne, del mal. A més, Jesús sap que la fi de cada persona és la resurrecció, no és ni l’èxit ni la vida còmode.
Que hi hagi persones que són vocacionades a servir als altres, i fins i tot que hi hagi persones que no tenen por a ser martiritzades, no es deu a la crueltat d’un Déu Pare, sino a la crueltat que provoca el mal en el món. Mentre hi hagi mal en el món els màrtirs es convertiran en el nostre pa de cada dia. Les persones vocacionades a servir als altres incondicionalment es convertiran en una acció d’amor del tot imprescindible.
El Papa, per exemple, sap que està en el blanc de no pocs fanàtics d’avui. Però ell no canvia ni una coma del seu pla de servei als altres. No sols no deixa de dir el que creu més convenient per la salut personal del món, si no que també visita i visitarà diversos països (ara Colòmbia i Mèxic) convençut que hi ha d’anar sortejant perills de tot tipus.
Avui, Jesús ens diu que el camí de qualsevol cristià ha de ser el camí del servei. Servei a la família, servei als fills, servei als pares grans, servei als malalts, servei a favor de la societat, servei a favor de la fe, ... “Si algú vol venir en mi, que prengui la seva creu i m’acompanyi! Qui regali la seva vida per mi, la recuperarà”.
Qui són els nostres referents més immediats avui, diguem-ho una vegada més: els sants i santes, els màrtirs, tots els qui de ver fan feina per aconseguir un món més digne per a tots.