Diumenge XXIII
L’ individualisme és una de les característiques del moment social actual. Avui molts viuen centrats en ells mateixos sense sentir que també ells han de respondre la incòmode pregunta de Déu a Caín: “On és el teu germà?”
Amb aquesta pregunta, just a l’inici de la història des de la Bíblia, se’ns proposa que els altres, que la comunitat han de tenir per noltros una importància cabdal. Sense atenció als altres, sense sentit de viure i de ser comunitat, el seguiment de Jesús queda descolorit, desdibuixat. Tots, i els cristians ho hem de sentir intensament, som responsables de la persona que viu al nostre costat.
La lectura d’Ezequiel (cap. 33) comença avui aixó: “T’he fet sentinella perquè vetllis sobre el poble d’Israel. Quan sentis dels meus llavis una paraula (a favor dels altres), els has d’advertir de part meva”. Per açò, i ho diu implícitament, hem de viure amb Déu, units a Ell. Per açò el salm 94 ens indica: “Tant de bo que avui sentíssiu la veu del Senyor: No enduriu els vostres cors!”.
La fe, la nostra relació amb Déu, la pregària, sempre ens acompanya a ser molt sensibles de cara als altres. St. Pau ens recorda que sempre vivim amb un deute: “Germans, no quedeu a deure res a ningú. L’únic deute vostre ha de ser el d’estimar-vos els uns als altres. Qui estima ha complert la Llei. Qui estima no fa cap mal als altres. Estimar és tota la Llei”.
Quantes vegades, amb la nostra relació amb els altres anam dient expressions com: “No m’enredis, açò no és el meu problema” “Ja tinc prou mals de cap. No en vull tenir més” “No vull saber res. Com més coses sé més nerviós estic!” ...
No poques vegades ens anam inhibint i deixem que algú quedi desatès front el problema que viu directament, front la seva infermetat, front la seva discapacitat per dur a terme el que ha de dur.
I el que és pitjor, no sols ens inhibim a vegades dels problemes dels altres, de les seves actuacions i/o comportaments que no ens agraden, que no els trobem correctes, justs, .... El que fem és conversar-ho amb altres, i fins i tot engrandir-ho. Açò ens converteix amb uns valents “donant l’esquena” i amb uns covards “cara a cara”.
Hem de fer pregària. La pregària ens ha d’acompanyar sempre. Santa Teresa de Calcuta, festa que celebràvem dimarts passat, dia cinc, deia: “ Resar no és demanar. És posar-se en mans de Déu, a la seva disposició, i escoltar la seva veu en el més profund dels nostres cors”.
Qui prega, descobreix la importància que tenen els altres. Qui prega descobreix la importància que té la nostra família, que tenen els amics i companys de feina, que té la nostra comunitat cristiana. Qui prega descobreix que el deute que ens acompanya sempre és “estimar, estimar els altres, estimar-los més i més”.
Ens hem d’acompanyar, de ben acompanyar-nos. Hem d’assumir la responsabilitat d’ajudar-nos a créixer els uns als altres. De dir-nos, amb cordialitat, el que ens agrada i el que no ens agrada. D’escoltar dels altres el que ens agrada sentir i el que no ens agrada sentir.
Hem de tenir present que la nostra família és com és, en part, segons la responsabilitat que sentim i vivim de cara a ella. I així ho podem dir, del poble, de la Parròquia, del país, de l’Església.
La pregunta de Déu a Caín, l’hem de mantenir sempre desperta: “Què en fas del teu germà?” Sols “som” si som amb els altres. Despreocupats dels altres la nostra vida es torna individualista i sense sentit.
Examinem avui com acompanyam.