Diumenge XXIII/C - 4 setembre 2016
Un proverbi africà diu: “L’autèntic savi és qui és capaç de fermar l’arada del seu treball a un estel”.
L’arada és l’expressió de la fatiga diària, l’esforç que un fa per acarar amb coratge i realisme la vida de cada dia. Però la fatiga, la suor de cada dia serien insuportables si no hi hagués una estrella, un ideal o un objectiu per el qual lluitar i estar disposat a comprometre’s.
Jesús ens presenta avui l’estrella, l’ideal: “Vols venir amb mi?” ens diu. I ens presenta al mateix temps l’arada: “Viu tenint Déu com a únic absolut. No li anteposis ni pare, ni mare, ni fills, ni cap altra cosa!”.
Dimecres celebrava una Eucaristia per una persona difunta. I a l’homilia els vaig dir: “El vostre pare, tot i que era summament important, era un referent només del qui és important absolutament: “Déu”. Ell, la seva paternitat, us ha de fer pensar en la paternitat de Déu; les seves qualitats, amb qui us les ha regalades: Déu!; la seva presència, en el pas de Déu en les vostres vides.
Qui tot ho veu des de Déu, tot té importància perquè tot li parla d’Ell. St. Francesc ja deia a les flors passejant pels jardins: “Psss,... Ja sé que em parlau d’ell”.
Així ho hem de veure sempre els cristians: “La bondat ens parla de Déu” De Déu ens parlen, per açò ens són importants i els hem de fer cas: “L’amistat, els qui ens ben acompanyen, la família en moltes ocasions, la bellesa de la creació, ...”. Les coses ens són importants tant en quant ens parlen i ens presencien Déu.
Si tot ens parla de Déu, si en tot hi veiem la seva presència, el seu estel, quin ha de ser el nostre compromís, la nostra arada?
St. Pau ens ho diu parlant d’ell com ambaixador de Crist, i parlant d’Onèssim com aquell que ell ha engendrat a la fe.
Més important que el treball que fem és com el feim. En tot allò que estem enficats hem de ser ambaixadors de Crist. Som ambaixadors de Crist en la parella? Ho som davant els fills, els amics, ... en tot el que diem i fem? Què és un ambaixador? Qui parla en nom d’un altre. Qui el fa present davant uns altres.
I la nostra dèria sana ha de ser transmetre, com va fer Pau amb Onèssim, la fe als altres. Transmetre la fe no és una cosa banal i que just ens ha de preocupar o interessar quan una persona neix (baptisme), creix (Eucaristia, Confirmació, Matrimoni, ...), mor (Unció o Funeral). La transmissió de la fe l’hem de viure les 24 hores del dia. A més de rebre els sagraments, hem de fer pregària diària i hem de ser en tot el que diem o fem, ambaixadors de Crist.
Estimar Déu més que a ningú no és infravalorar la família, els amics, la feina, ... Estimar Déu més que ningú vol dir: Reconèixer Déu present en tot, i a ser fidel al que açò comporta, i transmetre Déu sempre i del tot espontàniament.
Intentem-ho! I que cadascú aconsegueixi el màxim del que és capaç a fer.