Diumenge XXV/C - 18 setembre 2016
Sa primera lectura d’Amòs ens diu alguna cosa que ens hem de repetir constantment i en bé nostre i en bé de tots els altres (societat): No som propietaris de res sinó administradors provisionals d’uns béns que hem d’utilitzar de manera que puguem ser agradables a Déu!
Què diu Amòs? Ens diu alguna cosa que ens convé sentir quan avui, com sempre, tantes persones es fan rics a costa des pobres: “Escoltau açò, voltros que us abraonau sobre els pobres dient: Farem trampa amb les balances i comprarem amb diner gent necessitada fent-la els nostres esclaus”.
Aquestes ganes de sobresortir damunt els altres, ens dur, ...:
-Si parlam de les parelles, a que un dels dos converteixi a l’altre amb un no res, un esclau.
-Si parlam dels fills o filles, a parlar d’aquell fill o filla que ens fa lluir per les seves qualitats i silenciar aquell altre que consideram –quina poca intel·ligència, si ho fem- poc útil o fins i tot inútil per quasi tot.
-Si parlam de feina, a pensar sols amb ampliar el nostre capital i deixar als altres sense el que “almanco” és just.
-Si parlam de la Parròquia, a que prevalesqui el meu criteri personal i no l’escolta pacient i desitjada a favor de tots.
St. Pau, a la seva primera carta al seu amic Timoteu, li diu el que ens diu avui a tots: “Et recoman pregar a Déu, fer-li súpliques i donar-li gràcies per les autoritats i per a tothom. Per què? Perquè puguin alçar les mans “netes”, evitant baralles i discussions”.
Què arrela a l’ànima de St. Pau? Evitar discussions i baralles. Arrela les ganes d’escoltar-nos, de dir la veritat, de pronunciar paraules i viure actituds que ens reconciliïn. A l’ànima de st. Pau arrela la dignitat de qualsevol persona. Que tothom sigui tractat respectuosament. Tothom és “imatge de Déu”. Els cristians ens hem de formar amb ganes de no convertir a ningú amb un esclau nostre o amb un “no-ningú”.
La paràbola que ens presenta l’evangelista Lluch se centra en aquesta pregunta que ens ha de rondar constantment tota la nostra vida: “Dóna’m comptes de la teva administració” “Dóna’m comptes dels béns, de les capacitats, dels fills, de la parella, del sacerdoci que jo t’he confiat”.
Quan alguns celebrau avui el vostre matrimoni o celebrau els 50 anys de casat, o quan alguns celebrau el baptisme dels vostres fills, Déu us diu mitjançant l’Església: “Dóna’m comptes de la teva administració”. Quina administració duem a terme a la nostra família? Quina, jo mateix, a la Parròquia com a rector?