Diumenge XXII/C 28 agost 2016
La nostra referència si volem arribar a l’espai de Déu i a Déu mateix, és Jesús. I Jesús es presenta al llarg de tota la seva història com aquell que serveix. La seva actitud de servei és total. La creu, final de la seva vida, n’és l’exponent més clar.
I açò que Jesús és Déu. El seu camí és i ha de ser el nostre. El nostre camí, a partir de totes les nostres qualitats i capacitats, ha de ser sempre, com el seu, camí de servei.
Hem de pregar i entrar en comunió amb Jesús perquè les nostres competències i capacitats no siguin mai per a trepitjar o superar els altres, sinó per estimar-los i servir-los.
Tots som cridats a estimar i valorar les nostres capacitats. Des de les nostres capacitats, diferents però cap d’elles inferiors sinó necessàries a favor del bé comú, hem d’ajudar, servir, complementar.
Ningú s’ha de sentir mai incòmode, no prou digne, no prou útil a favor dels demés. A uns i a altres ens fa bé la humilitat d’uns, el coratge d’uns altres, la simpatia de l’amic, la intel·ligència de l’amiga, l’espiritualitat del veí, ...
Llegia ahir vespre unes paraules de Georges Bernanos, novel·lista francès del segle passat que ara les tenc ben presents: “No m’interessa una església de perfectes. Desig una Església viva!”. Ningú és cridat a ser perfecte. Som humans, i propi dels humans és la imperfecció. Però tots som cridats a ser persones vives que ens ajudam mútuament a partir de les nostres capacitats.
Les nostres comunitats cristianes, i cadascuna de les nostres persones, hem de ser humils i servir als altres des de les nostres limitacions. Nosaltres som importants per els altres i els altres són importants per a nosaltres. Que ningú es cregui tant important que refusi als altres, i que ningú es cregui tan poca cosa que no gosi quasi bé fer res per por de ser qualificat “un inútil”.
Es diu que en temps de Jesús, la gent que es considerava important es reunia en torn de taules festives per a discutir, segons ells, sobre assumptes importants. I aquesta trobada era una ocasió de fer-se notar i seure als llocs més importants. El temps, com veiem, no han canviat tant quan veiem que els nostres polítics discuteixen durant dies quin lloc els toca seure al parlament. I tots desitgen aquell que té més gran visibilitat. Tant en aquell temps com en aquest, no ens ha d’important tant a quin lloc hem de seure com de quina manera servirem millor als altres, al poble en aquest cas.
La dignitat d’una persona, d’un polític, d’un home d’església, no resideix en els honors que rep sinó en el servei que ofereix: “Tot aquell que s’enalteix –diu Jesús- serà humiliat, i el que s’humilia serà enaltit”.
El Papa Francesc, ens ho recorda el petit llibret de la “Missa de cada dia”, en parlar de l’estructura jeràrquica de l’Església, ha marcat que es tracta d’una piràmide invertida: els ministres de l’església –Papa, bisbes, capellans, diàques) no tenen un domini sobre el poble cristià, sinó que estan al seu servei. I recorda que ministre –va també bé pels polítics-, deriva del llatí “minus”, “menys”.
Com més alta és la responsabilitat que un adquireix a qualsevol lloc –familiar, cultural, religiós, polític, ...- més gran és el seu servei i manco important han de ser per ells els aplaudiments dels altres.
Açò sí, tot i que els aplaudiments dels altres no ens han d’importar, sí que és cert que a tots ens va bé que ens reconeguin els nostres dons i que reconeguem als altres, els seus. Però aquest reconeixement ens ha de útil tan sols per a servir més i millor.
Examinem com servim als altres des de les nostres responsabilitats i dons.