Diumenge XIX/C 7 agost 20163
Avui hi ha moltes expressions a la litúrgia que hem de saber valorar tots aquells que vivim la comunió amb Jesús, la nostra intimitat amb ell:
1.No tingueu por! Distribuïu els vostres diners (diners i valors) amb qui ho necessita. La mirada fraternal l’hem de tenir gravada molt endins. El que tenim, el que som, ho tenim i som per fer del nostre món una gran família. Avui som convidats a compartir si les pobreses dels altres (pobreses de tot ordre) ens importen. Ens importen tant que sabem que hem de compartir amb qui no té, hem d’alegrar a qui està trist, hem d’ajudar a fer aprofundir a qui és superficial, hem de proposar-nos transmetre la fe, l’esperança i la caritat a qui viu mancats d’elles.
2.Feliços si vivim vigilants en aquesta actitud de la fraternitat. Què vol dir vigilar? Un pare vigila quan educa els seus fills, quan els prepara per acarar la seva vida. Un jove vigila quan en època de creixement i de construcció de la seva personalitat sap escollir sempre el que el farà més persona a favor de la societat. Un fillet vigila quan “sempre toca mare!” per aprendre a escoltar, a discernir, ...
3. Qui ens proposa la litúrgia d’avui com a model de vigilància? La segona lectura, la dels Hebreus, ens proposa Abraham. Ens proposa a qui Déu va elegir per a començar el poble creient. I qui era Abraham? Quines van ser les seves actituds?:
La seva actitud constant va ser la fe, la seva confiança absoluta amb Déu, la seva total comunió, identitat amb Ell:
a)Gràcies a la fe va començar a crear el poble de Déu, la comunitat dels creients, sense plans premeditats. Escoltava Déu cada instant. Es deixava conduir per Déu constantment. Cada passa seva era feta en nom de Déu. La pregària en ell era viva, viscuda.
b)Gràcies a la fe va posar en mans de Déu el seu fill únic, Isaac. Ell confiava! El poble creixeria encara que ell no tingués aparentment poder de descendència. Déu sabrà!. Si ho aplicam al nostre temps podem dir que els pares creients posen en mans de Déu el seu fill únic o la seva filla única perquè, si Déu ho vol, puguin ser capellans o persones consagrades. La maternitat o la paternitat no és sols biològica!
I com hem de viure els creients la nostra experiència de fe, d’absoluta confiança en Déu?
Ens respon ho avui la primera lectura, la del llibre de la Saviesa, cap. 18:
Recordant la sortida del poble d’Israel d’Egipte, ens diu:
* Cantant els cants de lloança dels pares
I el salm 32 ens ho ratifica:
“Justos, aclamau al Senyor. Feliç la nació que té el Senyor per Déu!”
Conclusió:
-Pensem sempre amb els altres abans que en noltros mateixos. Si ho fem, el món començarà a ser “feliç” i noltros també.
-Tinguem fe en Déu. Siguem persones de pregària. Actuem sentint-nos sempre a les seves mans.
-Cantem, mantinguem sempre l’alegria i el bon humor. Les coses no són com les veu l’ull humà, són, en la seva dinàmica, el que són en la dinàmica de Déu.