Diumenge XVI/C 17 de juliol de 2016
Vàries són les reflexions que avui podem extreure de l’evangeli:
1.Veiem la importància de tenir amics. De tenir persones, famílies que estimes i et sents estimat. Famílies on te sents acollit i pots compartir taula i amistat cor obert, tenir conversacions agradables i sinceres.
Jesús ens ensenya avui que hem de tenir aquesta capacitat d’obrir les nostres cases als altres. De sentir que les nostres relacions no s’acaben només amb els familiars. També s’obren als amics. Quantes parelles, quantes famílies són com la de Marta, Maria i Llàtzer!
2.Veiem com Jesús es presenta a casa de Marta i Maria sense avisar. No era mala educació, era el que feia tothom. Ara tenim telèfon, correu electrònic, whatsAp, ...
i hem perdut el costum de les visites inesperades, la que ens exigeix deixar-ho tot per atendre a qui ens arriba. Ara, els hostes inesperats, els que vénen sense avisar a vegades ens incomoden perquè teníem altres plans i no els podem realitzar.
Pensam amb algun hoste que ens incomode? Per exemple, a nivell de poble o de país: els immigrants. A nivell familiar, potser algú mateix de la família; a nivell personal, qui no ens cau prou bé.
3.Parlant de Maria possiblement la més jove de les dues germanes, que escolta atentament Jesús i es posa a la seva falda, i de Marta, que està preocupada per atendre’l, Jesús manifesta el que interessa més a qui entra a casa nostra. Interessa que ens escoltin, que ens mirin a la cara i atentament; interessa que facin cas de la nostra persona i del que porten a dins.
Jesús no contraposa la vida activa i la contemplativa, ni contraposa l’escolta fidel de la seva Paraula i el compromís de viure pràcticament el seu estil de lliurament als altres. Alerta més bé del perill de viure absorbits per un excés d’activitat, en agitació interior permanent, apagant en nosaltres l’Esperit, contagiant nerviosisme i angoixa més que pau i amor.
A vegades, veient tantes coses per per posar a la pràctica i constrets per la disminució de forces, ens estem habituant a demanar als cristians més generosos tota classe de compromisos dins i fora de l’Església. Si, al mateix temps, no els oferim espais i moments per conèixer Jesús, escoltar la seva Paraula i alimentar-se del seu Evangeli, correm el risc de fer créixer a l’Església l’agitació i el nerviosisme, però no el seu Esperit i la seva pau. Ens podem trobar amb unes comunitats animades per funcionaris aclaparats, però no per testimonis que irradien l’alè i la vida del seu Mestre.
Conclusions:
-Tenir amics és més important que tenir diner. Satisfer el cor és més important que omplir la panxa. La panxa ens diu: “fins un cert punt!”, però l’amistat sempre pot créixer més i més, i és un gust quan creix.
-Ens hem d’educar per a les visites inesperades. Ben acollir a qui ens arriba sense avisar és donar-li més importància que no el seguir fent “les nostres coses”.
-Ens hem d’educar a prestar atenció. No sols ens hem de trobar físicament junts. Ens hem de seure junts, hem de parlar, ens hem de mirar, ens hem de donar importància mútuament.